divendres, 11 de gener del 2008

PENYAGOLOSA DES DEL MAS D'EN BORRÀS

Excursió molt recomanable per ascendir al Pic de Penyagolosa, per una ruta poc freqüentada i solitària, travessant extensos boscos i paratges que evoquen la duresa de la vida per aquetes comarques de muntanya. Comencem l’excursió a les 10’50 hores des del Mas de Borràs, a pocs quilòmetres de Villahermosa del Rio.
Hem d’agafar una senda clara que surt uns metres abans d’arribar al pàrquing del Mas. Des d’aquí hem d’anar guanyant alçada per bosc de pins, fins una pista, que agafem a la dreta i en unes fites, a la dreta per, altra vegada,a una senda. Poc a poc anem pujant pel mig del bosc, fins una nova pista, que no abandonarem fins que a l’esquerra ens trobem una senda que ens duu a la Porta de Penyagolosa, amb vistes magnifiques.

Continuem fins ala Font de la Mozas. La vista del Penyagolosa es constantment colpidora, 800 metres per damunt dels nostres caps.
Poc a poc, per senda clara anem aproximant-se al coll que separa les vessant Nord i Sud. Poc abans d’arribar al coll, podem vore un antic pou de neu, que ens assenyalarà que anem per bon camí. Des del coll podem ascendir còmodament al cim per camí costerut i evident. De camí, a 1680 msnm trobem un refugi lliure que ha estat recentment restaurat, i es pot dormir còmodament a terra, amb llar de foc, si be la neu sol acumular-se a la porta d’entrada.
Cim a 1814msnm en 3’30 hores, amb un dia increïble. Les vistes: el Montgó, el Montsià, el Caro, Gúdar completament nevat, Javalambre amb un aspecte realment hivernal, Espadà, La Calderona, etc.... Les condicions en què ens trobarem la muntanya no son habituals, ja que hi havia neu abundant, pràcticament des de la Font de las Mozas, i molt transformada i dura i la pendent constant ens va fer anar amb molta cura. Clar anàvem sense grampons, i els varem trobar a faltar ¡QUI HO DIRIA¡¡

La baixada, pel mateix camí fins al Mas de la Cambreta, i per una antiga pista fins al mas de Marcen, sota els cingles del mateix nom (cara Sud), i al Carbo per una senda molt confusa i perdedora, quasi abandonada. El Carbo és un grup de masies que encara avui estan habitades, on no arriba la llum, ni l’aigua, ni carretera o pista, únicament passa el GR-7.
Continuem descendint fins al Moli de Baix del Carbo, un lloc meravellós, amb un riu d’aigua clara i basses fondes, fins que passat el Pas del Aire, prenem una senda molt ben marcada que surt a l’esquerra (825msnm), fins al Mas de la Talaia, també habitat.
Des d’aquí busquem una senda que baixa al barranc, el travessa pel mateix llit, i a la dreta prenem un ramal que ens porta al Masico del Miedo, i en 20 minuts per la pista, al Mas de Borràs,punt de sortida.

En total, unes 7 hores d’activitat, i quasi 2.100 metres de desnivell total

diumenge, 9 de desembre del 2007

Vall d'Estós - Pics de Clarabides 3.020m i 3.012m

El pont de desembre vam estar a la Vall d'Estos. Aquest era l'única vall de la zona de Benasc que no haviem trepitjat.
Sortim de Barcelona el dijous de matí, i arribem al pàrquing de l'entrada de la Vall (1.280msnm) a mig dia, i mentre fem un mos, se'ns fan ja les 15:00 hores. Com que le dia cada cop és menys llarg, hem d'intentar afanyar-nos per no haver de caminar de nit. Tenim encara unes dos hores i mitja fins el refugi d'Estós (1.890msnm) i 610md.
Al mati següent s'alcem del llit a les 7:00 i mentre desdejunem i fem les boses donen les 8:30. Sortim del refu, prenent una senda que surt al costat dels banys del refu, i que en primer terme planeja pels prats fins creuar el barranc de Gías, que per traces de sendera anem seguint fins superar el primer ressalt de la vall, que ens dona pas als circs que conformen aquest indret.
Be, l'ascensió te poca cosa, pujar pujar i pujar, fins que es troba una canal ,suau de pendent, que ens porta a la la bretxa de gias. Des d'aqui ja no tenim mes que pujar el Gias a l'esquerra, i els clarabides a la dreta. Vam trobar una mica perillós el gias, mes que res per l'estat de la neu, així que ens conformarem amb els clarabides.
Despres, començà a entrar la boira, començà a nevar, i nosaltres començarem a baixar, i a baixar, i a baixar, fins al refu.
Al dia seguent, vam anar a visitar els llacs de batisielles, però es quedarem al inferior i poc a poc arribem al cotxe, i cap a barcelona. Un pont poc aprofitat esportivament parlant.

LA MUNTANYA SAGRADA (Text de "La Brasa")



El passat 30 de novembre 5 aventurers d'EPV, vam dur a terme una que ja tenien pensada des de la primera fita del grup a l'Aplec Excursionista dels ppcc, EL CANIGÓ.

Aquest grup s'està consolidant com una alternativa als caps de setmana de superpet a bcn. I a més compten amb elements prou preparats com per fer inoblidable qualsevol sortida; Jordi, l'home de lleis, Orene, la fada bona, Oriol, el chef, Pere, o Tirants Blancs i Toni Revert, convertit en aquest cas en Mossèn Rafel Verdaguer que va ser l'encarregat de fer els honors a la muntanya sagrada.

A l'aplec ja els havia fet tota l'explicació del poemarro del verdaguer, mae déu quina brasa. I en el fons tots teníem encara més curiositat per anar a veure tant emblemàtica muntanya, i patejar-la, i pujar-hi fins a la creu, mae déu quina creu, la nostra.

Bé, com sempre anàvem sobrats de temps i arribàrem al refugi el divendres a les 2 de la matinada amb dues noves adquisicions, Ana i Gemma, dues amigues d'Orene que tot això de la muntanya s'ho trobaren fet. Com ja sabíem el refugi estava tancat i encara que ben a la vora hi havia un altre no ens posàrem a buscar-lo ja que guanyava la son amb diferència. De tota manera amb una tenda i amb sacs apreparats tampoc va ser tant dur. Sobretot per a mossèn Rafel que portava prestat un sac de plomes que encara que pesava una mica va ser la salvació...

El dissabte al matí carregats amb tota la motxilla i menjar i etc i amb un fred que pelava començàrem l'ascensió seguint les indicacions de la guia de muntanya. Vam passar per contrades plenes de neu i gel, fonts gelades, torrents gelats, rius gairebé gelats...quasi bé tot gelat. Clar això era la cara nord. No ens ho esperàvem perquè des d'on havíem començat a caminar tot es veia verd i sec. Però no tot era això. Després d'algun que altre ensurt (sustu) i d'uns quants esvarons d'eixos de: "mae meua ací em deixe el pontet" arribàrem a una vall verda, plena d'avets, bucòlica, preciosa on vam trobar la caseta de Heidi, en aquest cas es deia Cabana Aragó i eren quatre parets de pedra amb un sostre de pissarra per a 2 o 3 persones, clar nosaltres n'érem 7, però això no importava, itat?
Férem el paronet per agafar forces, un esmorzaret de pm. Vam decidir deixar allò innecessari en la cabana, ja que era el lloc on havíem decidit passar la nit i continuar fins al Canigó només amb els grampons, piolets, pals de passeig i menjar per al dinar al cim. La ruta continuava per la vall super bonica, però a mesura que s'anava tancant cap a l'esquerra s'anava convertint en un pedregar immmens, d'on cauen tantes pedres?? La muntanya estava totalment desfeta i el cim del Canigó en compte de ser com un camp de futbol, pensava jo per tots els actes que se celebren, és més estret que el saló de Ferran. Començàrem l'ascensió sempre mirant cap a la creu en un dia de sol i poc vent que ens va ser molt favorable. Fins que arribàrem a la xemeneia (aixumenera). Recollons quin patiment, és un tros superempinat, i dic super de super, amb uns passos seriosament complicats i en els quals no et pots despistar ni un segon si no vols caure rodolant, rodolant molt avall. Mossèn Rafel en veure allò va soltar un crit, entre ràbia, cansamenta i altres ítems que no vénen a compte i....o meravella de la natura, va provocar una allau de pedres. Sí, la imprudència i la desconeixença van ser la causa d'una allau en la xemeneia paral·lela a la que transitàvem. No us podeu imaginar quina impressió provoca escoltar una allau a menys de 20 metres, no mola gens. Prompte podreu veure el vídeo dels moments finals de l'ascensió de Mossèn, alenant com un gos però amb actitud xulesca desafiant a la càmera.I després d'això vam procedir a la lectura de una de les llegendes d'aquesta muntanya màgica i encantadora. La de les bruixes que es reunien els dissabtes al cim per passar comptes amb el seu senyor, el Dimoni, Boc roig de grans banyes. Després de fer-se les respectives fotos i dinar i gelar-se una estoneta vam decidir baixar, però ... al mossèn li van afectar les altures i va començar a marejar-se i li va costar molt més del que us penseu, perquè la situació no era la més apropiada per a marejos, un pas en fals podia ser fatal, fatídic i fins i tot mortal. Res d'això però no va passar i només va ser una qüestió de retrasar-se més del compte, i poder-se escaquejar de la motxilla una estona, que ja estava bé.

Férem el paronet per agafar forces, un esmorzaret de pm. Vam decidir deixar allò innecessari en la cabana, ja que era el lloc on havíem decidit passar la nit i continuar fins al Canigó només amb els grampons, piolets, pals de passeig i menjar per al dinar al cim. La ruta continuava per la vall super bonica, però a mesura que s'anava tancant cap a l'esquerra s'anava convertint en un pedregar immmens, d'on cauen tantes pedres?? La muntanya estava totalment desfeta i el cim del Canigó en compte de ser com un camp de futbol, pensava jo per tots els actes que se celebren, és més estret que el saló de Ferran. Començàrem l'ascensió sempre mirant cap a la creu en un dia de sol i poc vent que ens va ser molt favorable. Fins que arribàrem a la xemeneia (aixumenera). Recollons quin patiment, és un tros superempinat, i dic super de super, amb uns passos seriosament complicats i en els quals no et pots despistar ni un segon si no vols caure rodolant, rodolant molt avall.
Mossèn Rafel en veure allò va soltar un crit, entre ràbia, cansamenta i altres ítems que no vénen a compte i....o meravella de la natura, va provocar una allau de pedres. Sí, la imprudència i la desconeixença van ser la causa d'una allau en la xemeneia paral·lela a la que transitàvem. No us podeu imaginar quina impressió provoca escoltar una allau a menys de 20 metres, no mola gens.
Prompte podreu veure el vídeo dels moments finals de l'ascensió de Mossèn, alenant com un gos però amb actitud xulesca desafiant a la càmera.

I després d'això vam procedir a la lectura de una de les llegendes d'aquesta muntanya màgica i encantadora. La de les bruixes que es reunien els dissabtes al cim per passar comptes amb el seu senyor, el Dimoni, Boc roig de grans banyes.
Després de fer-se les respectives fotos i dinar i gelar-se una estoneta vam decidir baixar, però ... al mossèn li van afectar les altures i va començar a marejar-se i li va costar molt més del que us penseu, perquè la situació no era la més apropiada per a marejos, un pas en fals podia ser fatal, fatídic i fins i tot mortal. Res d'això però no va passar i només va ser una qüestió de retrasar-se més del compte, i poder-se escaquejar de la motxilla una estona, que ja estava bé.
Ens quedàrem sense aigua però providencialment trobàrem una fonteta de baixada que indicada per les encantades de la muntanya va ser la nostra salvació, de nou màgica i reveladora. El temps ens havia acompanyat al llarg de tota la jornada, dia asolellat i amb vents suaus del sud, en alguns moments calents i tot. Quan arribàrem a la cabana d'aragó per descansar estàvem torrats, i vam haver de fer foc i sopar i tot. Els arbres es burlaven dels nostres intents de traure'ls alguna branqueta, en fi va ser entretingut i alguna coseta els traguérem. La nit va continuar en la mateixa tònica, beguent vi, llegint llegendes del Canigó i descollonant-nos del fred que feia (1º) a dins de la cabana amb 7 persones, foc i tal, cadascú que s'imagine fora la temperatura. Només diré que a les 10 de la nit va nevar una miqueta, va ser un colofó perfecte, perquè de dormir...millor no parlar-ne. Vam esperar amb impaciència que es fera de dia perquè dormir no era possible i ens vam plantejar què fer. Les amigues d'Orene van triar una retirada a temps, i l'amic Oriol es va plantar com a guarda de la cabana sense possibilitat d'alternativa. Així només quedàvem 4 per fer la sortida als Gorgs del Cadí. La idea era estrenar els grampons que havíem llogat i clar férem un corredor de neu-gel de 300 metres amb grampons i piolets que déu n'hi do, jo em m'ha vida haguera pensat que es podia pujar per ahí. però sip, va ser apassionant i dur i fred i intens. I un cop en la Portelleta que estava gelada ens férem un corredor encara més alt de descens vora 500 metres, impressionant...tot acabava en uns gorgs que tots sabeu que són del Cadí, qui sap si és d'on naix eixe riu. el cas és que no férem patinatge artístic perquè no podíem, en grampons no t'esvares, però us promet que pista no en faltava, Déu ni do quina quantitat de gel....Finalment tornàrem a la cabana i amb un àpat a càrrec del xef Ori recobràrem les forces per fer la baixada fins als cotxes tope carregats...això sí deixàrem alguns records pel camí, per a què la gent no s'oblidara de nosaltres.


Ens quedàrem sense aigua però providencialment trobàrem una fonteta de baixada que indicada per les encantades de la muntanya va ser la nostra salvació, de nou màgica i reveladora. El temps ens havia acompanyat al llarg de tota la jornada, dia asolellat i amb vents suaus del sud, en alguns moments calents i tot. Quan arribàrem a la cabana d'aragó per descansar estàvem torrats, i vam haver de fer foc i sopar i tot. Els arbres es burlaven dels nostres intents de traure'ls alguna branqueta, en fi va ser entretingut i alguna coseta els traguérem. La nit va continuar en la mateixa tònica, beguent vi, llegint llegendes del Canigó i descollonant-nos del fred que feia (1º) a dins de la cabana amb 7 persones, foc i tal, cadascú que s'imagine fora la temperatura. Només diré que a les 10 de la nit va nevar una miqueta, va ser un colofó perfecte, perquè de dormir...millor no parlar-ne.
Vam esperar amb impaciència que es fera de dia perquè dormir no era possible i ens vam plantejar què fer. Les amigues d'Orene van triar una retirada a temps, i l'amic Oriol es va plantar com a guarda de la cabana sense possibilitat d'alternativa. Així només quedàvem 4 per fer la sortida als Gorgs del Cadí.
La idea era estrenar els grampons que havíem llogat i clar férem un corredor de neu-gel de 300 metres amb grampons i piolets que déu n'hi do, jo em m'ha vida haguera pensat que es podia pujar per ahí. però sip, va ser apassionant i dur i fred i intens. I un cop en la Portelleta que estava gelada ens férem un corredor encara més alt de descens vora 500 metres, impressionant...tot acabava en uns gorgs que tots sabeu que són del Cadí, qui sap si és d'on naix eixe riu. el cas és que no férem patinatge artístic perquè no podíem, en grampons no t'esvares, però us promet que pista no en faltava, Déu ni do quina quantitat de gel...
Finalment tornàrem a la cabana i amb un àpat a càrrec del xef Ori recobràrem les forces per fer la baixada fins als cotxes tope carregats...això sí deixàrem alguns records pel camí, per a què la gent no s'oblidara de nosaltres.

dimarts, 27 de novembre del 2007

PEÑA DE LAS ONCE

Aquest cap de setmana hem estat al massís de Cotiella.
La idea era anar el dissabte i fer el Cotiella, i el diumenge fer la Peña de las Once. El cas és que el cap de setmana es va modificar, ja que vam sortir de BCN a les 6 del mati, i entre el trànsit, la paradeta per esmorzar, i tal i qual, arribarem a Seira prop de les 11 del matí, així que vam decidir anar a Benás a fer unes compres que teníem pendents (barrabesing que diuen alguns!!).
Després, tornem cap a Seira i d'aquí a Barbaruens. El poble és fantàstic, petit, i en un ambient incomparable, rodejats de muntanyes: Cotiella al O, Chía al N i el Turbón a l’E.

Per anar a Armeña, hem d'arribar al poble, i agafar una pista bastant precària que surt cap a l’esquerra abans d'arribar al poble. En total uns 7 km de pista, fins on la neu ens va deixar. La neu comença a 1.400m. Deixem el cotxe i agafem el camí alternatiu al GR que puja pel Barranc d'Armeña, amb la neu molt tova, que dificulta el pas. Tardem 3 hores fins el refugi.

El refugi esta dotat d’emissora, matalassos, llar de foc, taula i bancs,i ens el trobarem en perfecte estat. Pensàvem que no estaríem sols, però es va fer de nit, i com que no venia ningú ....i no va vindre ningú. Encenem la llar i sopem. No tenim termòmetre, però segurament arribarem a -5ºC ó -6ºC de matinada. El vent bufava molt fort tota la nit i continuà bufant durant el dia.
Només alçar-nos de matí, reflexionem respecte a la ruta. Volem fer el Cotiella (2912 m), però som realistes i ho descartem. Són més de 1000 md amb l’estat de la neu, arribarem de nit al refugi, i encara queda baixar el cotxe...
Es decidim per la Peña de las Once (2650 m), la vista del Pirineu des d’allà ha de ser increïble. Sortim del refugi direcció N-NO, seguint el GR que passa al costat, fins al coll que separa la vertent de Plan i la de Barbaruens. Quina vista! Des d’aquí podem veure el Pedraforca i el Cadí!, el Montseny! La Pica!, el Mont Perdut!, el Batúa.....Es increïble, quin dia!!
Arribats al coll, la Peña de las Once queda a ma dreta, uns 300m mes amunt. Es pot pujar fent zig-zags, per una pala de neu d’uns 45-50º, evitant unes pedres que hi han a la dreta. Mirem en front i decidim pujar per un corredoret estret d’uns 100m i 65º-70ºque ens deixa directament a uns 200 m del cim. S’enfonsàvem fins a la cintura de neu, però finalment se’n surti’m traccionant sobre la neu mes endurida. Efectivament la vista des d’aquesta Peña és preciosa. Molt millor seria des de la Peña del Mediodía, que queda al NO, ja que és un poc més alta, però el vent es tan fort al cim i a la carena que ho descartem. Aguantàrem al cim lo just per mirar un poquet i fer les fotos de rigor. La sensació tèrmica és de -10 ºC com a mínim!
Tornem cap al refugi pel mateix camí, a poc a poc però sense pausa, mengem alguna coseta, arreglem el refu una mica, i cap a baix. A la baixada triem un camí diferent del de pujada, el GR, que va pel barranc d’Armeña, una mica engorrós ja que no es veuen marques ni traces de camí, sols fites semi soterrades pel pam de neu que hi havia. Anem baixant i en 2’30 hores, ens plantem al cotxe, que ho trobem amb un dit de glaç i a les 2 del migdia i a 1.400msnm marcava -0’5ºC. Una bona sortida de cap de setmana, encara que una mica decebuts per no poder fer el Cotiella. Tornarem!!

dilluns, 5 de novembre del 2007

CRESTA DEL SOL

El dissabte 27 de novembre vam fer la Cresta del Sol, oberta per Aspavil i CIa a principis d’aquest any.
L’aproximació, una mica confusa, però curta, travessant diverses canals fins situar-se al fil de l’aresta, en un coll molt definit i amb un spit a la dreta que marca el camí.
Les primeres passes, busquen el camí mes evident fins un gran pi, que marca la sortida del primer llarg de la via.


Com que hi ha moltes ressenyes de la via, adjunte directament les fotos.
Quan arribem al cim, signem el “llibre de visites” que marca el final de la via, i baixem al coll, una canal engorrosa per la pendent pronunciada de terra, un ràpel de 30 metres, i anem sortint de la canal per uns graons i passadissos que ens porten a la pista, per la qual després d’uns 30 minuts caminant arribem al cotxe.

Una cresta molt bonica i en un lloc preciós. Quan arribarem de mati, ens va sorprendre que les muntanyes del Port de Compte, el Cadí, i la Serra d'Ensija estaven cobertes de neu, que a poc a poc es va anar desfent. En resum, una bona sortida a la muntanya.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

CRESTA OEST A LA PUNTA ALTA



Arribem el divendres a mig dia a Caldes, on una vegada passat el control del parc, parem a dinar, i fem una mica de bloc, i una mica el ganso.
A primera hora de la tarda, anem a fer unes vies, sobretot d’adherència , que hi han a l’esquerra de la presa de Cavallers, nomes baixar les escales del final de la presa.
El dissabte, tot i que la idea era començar a caminar a les 8, ens retardem una mica, baixem al balneari de Caldes a carregar aigua i a les 9 comencem a caminar.
El camí comença només pujar a la presa, on unes escales que fan zig-zag ens situen al començament del bosc. El camí, no és camí. Intuïtivament anem pujant pel mig del bosc, esquivant les parets mes dretes, fins que 500 md i pràcticament 2 hores mes tard, ens situem al final de la Canal Fonda, sobre els 2.280msnm, al fil de la cresta.

A partir d’aquí, hi ha que resseguir la cresta, en una continua trepada. Unes vegades el fil ens permet seguir-ho pel lloc mes evident. Altres vegades hem de sortejar els passos mes compromesos. La cresta comença a tenir molt d’ambient i exposició, sobretot si es fa sense col·locar segurs de cap tipus i sense assegurar els passos. Tampoc es fàcil anar a l’emsamble ja que el terreny no ajuda gens ni mica i no ens sobrarà temps.
Comencen els primers passos realment compromesos, i jo, que no estava fi, deixe el fil de la cresta per la dreta. Oriol i Orene continuen pel fil. Com jo he anat per la part fàcil, desprès de grimpar i desgrimpar uns gendarmes i situar-me en una canal ampla d’herba i plaques de granit , em trobe que ràpidament els supere en altura, i els veig fer un perillós flanqueig fins la base d’un mur que pinta xungo, xungo, una mica desplomat. Un gran error meu va ser portar tots els catxarros a la motxilla, ja que al trobar-se el mur, solament pogueren muntar un ràpel i sortir del fil, uns 30 metres per baix d’on jo estava. Una vegada ens juntem tots tres, continuem ara sí, sense separar-nos, fins el cim del fals pic de Comalesbienes, un lloc realment terrible. Des d’aquí podem vore tot el que ens queda: terreny d’aventura 100%.
La cresta es torna estreta i aèria, amb un a mica de tot: passos d’equilibri, d’adherència, oposicions..... No obstant, anem resseguint el fil fins que després d’una bretxa, sota el cim del Comalesbienes, ens trobem amb el pas mes complicat de tota l’ascensió. En sí, aquest pas no te res mes que molta exposició. Oriol puja primer, i ens assegura. Clar, amb corda no és el mateix i el pas surt fàcilment. Des d’aquí, continuem grimpant pel fil, fins que un mur enorme ens barra el pas. El sortegem per la dreta, i enfilem els últims metres fins el cim del Comalesbienes (2.992msnm), continuant fins el coll intermedi, on deixem les motxilles i anem al Cim de la Punta Alta (3.014msnm).
La baixada l’emprenem pel coll que separa els dos cims, per un camí fitat però perdedor, passant per un petit estany que no em vist durant tot el dia, i que està just a sota del cim del Comalesbienes. Aquí descansem i dinem una mica, fem unes fotos, i es mentalitzem per acabar la jornada amb una llarga baixada de pràcticament 1000 md pel barranc de Comalesbienes.
Arribem al pàrquing de la presa a les 9 de la nit, desprès de 12 hores d’activitat intensa. Menys mal que la responsable del camp base, ens esperava amb un bon cuscús per sopar i reposar les forces.

dimarts, 9 d’octubre del 2007

ANIVERSARI D'UN ASSASSINAT



Avui fa 40 anys de l’assassinat del revolucionari “argentino y cubano” a mans dels soldats bolivians y amb la “inestimable” ajuda de la CIA.

He trobat interessant posar un extracte de la carta de comiat que va enviar als seus pares, on, des del meu punt de vista i malgrat sentir la mort ben a prop, es ratifica en les seus conviccions com a revolucionari. Gent com aquesta fa molta falta en aquest mon en que vivim. VIVA EL CHE!!!

Queridos viejos: Otra vez siento bajo mis talones el costillar de Rocinante, vuelvo al camino con mi adarga al brazo. Hace de esto casi diez años, les escribí otra carta de despedida. Según recuerdo, me lamentaba de no ser mejor soldado y mejor médico; lo segundo ya no me interesa, soldado no soy tan malo. Nada ha cambiado en esencia, salvo que soy mucho más consiente, mi marxismo está enraizado y depurado. Creo en la lucha armada como única solución para los pueblos que luchan por liberarse y soy consecuente con mis creencias. Muchos me dirán aventurero, y lo soy, sólo que de un tipo diferente y de los que ponen el pellejo para demostrar sus verdades. Puede ser que ésta sea la definitiva. No lo busco pero está dentro del cálculo lógico de probabilidades. Si es así, va un último abrazo. (…)




Podeu trobar molta mes informació a:
http://es.wikipedia.org/wiki/Ernesto_Guevara

dijous, 4 d’octubre del 2007



El cap de setmana del 22 i 23 de setembre havíem previst sortir cap al Pirineu, amb l’objectiu de fer la cresta dels Besiberris. La cosa, a meitat de setmana no pintava massa be pel temps, però com que hi havia ganes de trepitjar granit, ens llançarem a la carretera el mateix divendres. Aquesta vegada aniríem tres xics: Oriol, Dominique, (al qual varem conèixer fent el Besiberri Sud fa un any) i el que subscriu.
Arribada a la presa de Cavallers a les 2 del mati, i nomes posar-se dins el sacs, comença a ploure. En un minut muntem la tenda i cap a dins a descansar.
Al mati següent, ja veiem que la cresta deuria esperar, ja que estava tot envoltat de núvols baixos, i no tenia pinta d’aclarir. – Xe, anem a fer un cafè a Boí i de pas anem a fer de turistes -. Dit i fet, visitem l’espectacular església de Santa Maria de Taüll, i fem un cafenet fins que ens entra la morrinya i tornem a la presa a preparar els trastos, a vore si demà podem fer algo.
La pujada de 700m, carregats i en plan tranqui, i sense adonar-se, cada vegada el cel mes negre. Finalment, just abans d’arribar a l’estanyet de riumalo, comença a ploure fort i ens parem sota un enorme bloc, i esperem, i esperem, i esperem.....
Com que no parava, decidim que algú vaja a buscar un lloc per plantar les tendes, però amb el sol tant moll, finalment busquem una roca per dormir. Aquesta “cova”, situada a la dreta de l’estanyet, te una boca d’un metre quadrat, i dins de “l’habitacle”, l’altura no passa d’un metre. Realment incòmode!!
Al mati següent tot continua igual, tot ben mullat, però decidim almenys, pujar al Besiberri Nord. En poc mes d’una hora i mitja ens plantem al peu del mur somital, on ens enfilem sense cordes per una canal amb un bloc que barra el pas, de la que sortim en travessa a l’esquerra fins una altra canal.
Aquí ve l’únic pas una mica complicat, que sense cordes és exposat. Es tracta d’un III amb bones preses de peus i mans, que una vegada superat, dona pas a cim.
La veritat es que fins i tot puc dir que tinguérem sort, perquè en el moment en que estàvem al cim, la boira va alçar-se una mica i poguérem vore les valls circumdants. De sobte, altra vegada es va tapar i començarem a desgrimpar el que havíem fet, amb cura, amb molta cura, ja que tot estava moll.
La baixada fins l’estanyet, molt rapida donant salts sobre els blocs, repleguem tot el material i cap a baix entre núvols i pluja.
Una bona sortida i un pic preciós

dijous, 30 d’agost del 2007

CRESTA DEL PEDRAFORCA EN IMATGES

Penje una composció feta per Orene, del dia que férem aquesta cresta

dimecres, 29 d’agost del 2007

TRAVESSA DEL MASSIS DEL PELVOUX

El Parc Nacional de la Barre des Ecrins, es un immens tros de terra, muntanyes i pedres situat gairebé a la frontera italo-francesa. El punt de partida es el poble d’Ailefrioide (1510msnm). Des del camping del mateix nom, busquem la vall del Torrent du Celse Niere i prenem l ‘ampla senda que, poc a poc, ens situa a la part mitjana de la vall. (foto 1)


Sobtadament, el camí es separa en una bifurcació evident, (1993msnm). A l’esquerra, la senda que ens porta al refugi de Selé (2511msnm), i a la dreta, la senda que porta al refugi du Pelvoux (2704msnm), que no veiem fins 1 minut abans d’arribar-hi. L’aproximació ens ocupa 3h40m.
El refugi es gran i acollidor, i està permès cuinar. Federats amb reciprocitat, 10.60€ (foto 2)


Per començar la travessa, ens alcen del llit a les 4 del mati, i encara de nit ens situem darrere del refugi, i grimpem per unes escletxes graonades buscant la morrena de la glacera a l’esquerra del Torrent du Clot de l’Homme, per on van les traces de senda. Abans d’arribar al front de la gelera es fa un gir a l’esquerra pel millor pas, per tal de travessar el torrent, i desprès endinsar-nos per la Bosse de Siälouze (canal ampla amb trams de grimpada) fins a situar-nos a la glacera de Siälouze, a 3229msnm.
Ens calcem els grampons i entrem a la glacera, amb algunes esquerdes, i avancem amb tendència a la dreta, on ja s’intueix el colouir Coolidge, d’uns 500m i 45º, que ens portarà a la glacera del Pelvoux, a 3830msnm. (foto 3)



Des d’aquí sols ens queda remuntar suaus pales de neu dura cap al NO, fins el cim de la Pointe Poiseux, a 3943msnm. Per baixar, descendim directament al plató, ens encordem i comencem a travessar la glacera del Pelvoux en direcció E i despres al N, entre sèracs gegants. A l’estiu, normalment amb traça. Travessem la part superior de la glacera des Violettes, buscant un esperó situat a l’esquerra dels sèracs per on es desploma la glacera. Aquí hi ha un ràpel d’un poc mes de 30 metes, que amb corda de 60 queda una mica curt però factible. Es ressegueix l’espero fins que una bretxa ens indica el 2n i 3r ràpel, que per una canal ens situarà de nou a la part mitjana de la glacera des Violettes, havent salvat així els desnivell per on cauen els blocs de gel. (foto 4) Aquesta zona es d’una espectacularitat visual molt forta, i fa que la tensió siga constant. Des de la base de la canal travessem la glacera transversalment entre esquerdes molt grans i profundes a una banda i sèracs penjant sobre nosaltres a l'altra, per situar-nos a la base d’un mur de 20 o 25 metes a l’altra banda de la glacera des Voilettes. D’aquest mur penja una corda fixa amb nusos d’un buril. Degut a que mitja hora abans hem presenciat una situació molt perillosa d’uns alemanys que ens precedien, decidim escalar-ho per una zona a priori menys perillosa, assegurant als segons des de dalt. (foto 5)


En aquest promontori sobre la glacera, a 3070msnm,ens adonem que la part mes dura de la travessa ja ha passat, es relaxem una mica i dinem, i ja de pas deixem avantatge als alemanys. (foto 6)


Per sortir del promontori, hem de buscar una instal·lació de ràpel a l’esquerra que baixa per una canal que ens deixa sobre la morena lateral d’una glacera ja extinta, que resseguim en direcció a la vall, fins que un ressalt rocós d’un centenar de metres ens barra el pas. Aquest el superem per una canal que es talla al front, però que a la dreta ens permet baixar fins un buril des d’on rapel·lem a una glacera rocallosa anomenada Névé Pelissier, per buscar la sendera que descendeix cap a la vall per la morrena lateral, a la nostra esquerra. (foto 7)


Continuant el camí, travessarem al bosc, travessarem unes cingleres molt espectaculars per arribar finalment al poble d’Ailefroide, després de 14 hores i d’haver superat 1200m de desnivell positiu i mes de 2400m de negatiu. Participants: Oriol, Guifré, Orene i Jordi. Agost de 2007.