El cap de setmana del 22 i 23 de setembre havíem previst sortir cap al Pirineu, amb l’objectiu de fer la cresta dels Besiberris. La cosa, a meitat de setmana no pintava massa be pel temps, però com que hi havia ganes de trepitjar granit, ens llançarem a la carretera el mateix divendres. Aquesta vegada aniríem tres xics: Oriol, Dominique, (al qual varem conèixer fent el Besiberri Sud fa un any) i el que subscriu.
Arribada a la presa de Cavallers a les 2 del mati, i nomes posar-se dins el sacs, comença a ploure. En un minut muntem la tenda i cap a dins a descansar.
Al mati següent, ja veiem que la cresta deuria esperar, ja que estava tot envoltat de núvols baixos, i no tenia pinta d’aclarir. – Xe, anem a fer un cafè a Boí i de pas anem a fer de turistes -. Dit i fet, visitem l’espectacular església de Santa Maria de Taüll, i fem un cafenet fins que ens entra la morrinya i tornem a la presa a preparar els trastos, a vore si demà podem fer algo.
La pujada de 700m, carregats i en plan tranqui, i sense adonar-se, cada vegada el cel mes negre. Finalment, just abans d’arribar a l’estanyet de riumalo, comença a ploure fort i ens parem sota un enorme bloc, i esperem, i esperem, i esperem.....
Com que no parava, decidim que algú vaja a buscar un lloc per plantar les tendes, però amb el sol tant moll, finalment busquem una roca per dormir. Aquesta “cova”, situada a la dreta de l’estanyet, te una boca d’un metre quadrat, i dins de “l’habitacle”, l’altura no passa d’un metre. Realment incòmode!!
Al mati següent tot continua igual, tot ben mullat, però decidim almenys, pujar al Besiberri Nord. En poc mes d’una hora i mitja ens plantem al peu del mur somital, on ens enfilem sense cordes per una canal amb un bloc que barra el pas, de la que sortim en travessa a l’esquerra fins una altra canal.

Aquí ve l’únic pas una mica complicat, que sense cordes és exposat. Es tracta d’un III amb bones preses de peus i mans, que una vegada superat, dona pas a cim.
La veritat es que fins i tot puc dir que tinguérem sort, perquè en el moment en que estàvem al cim, la boira va alçar-se una mica i poguérem vore les valls circumdants. De sobte, altra vegada es va tapar i començarem a desgrimpar el que havíem fet, amb cura, amb molta cura, ja que tot estava moll.
La baixada fins l’estanyet, molt rapida donant salts sobre els blocs, repleguem tot el material i cap a baix entre núvols i pluja.
Una bona sortida i un pic preciós