dilluns, 25 de juny del 2007

CRESTA DEL PEDRAFORCA

Des que vam descobrir el Pedraforca, hem pasat per aquest massís, unes quantes vegades. Unes, simplement a pujar al cim del pollegó o a passetjar, a l'hivern o a la primavera. Aquesta vegada vam tornar a fer la cresta.

La primera dificutat va ser trobar una ressenya mitjanament completa, que no trobarem. De fet, sols teniem un paper de 10 linies escrit a ma, copiat d'una mini piada.

L'inici el fem des del Refugi Lluís Estasen, des d'on sortim a les 10'45 en direcció a la Tartera.


Despres de passar un ressalt que divideix la Tartera, ens desviem a la dreta buscant l'evident Cresta de Cabirols. (foto 1)














Ens emfilem a la dreta cap a la cresta i despres per una canal herbosa i amb pedra descomposta fins el fil de l'aresta, en un coll. Ens equipem i comencem per una divertida grimpada, que al poc es converteix en una aresta molt descomposta,la qual cosa fa que la marxa es faja lenta, passant els pasos mes exposat d'un en un i amb molt de compte, ja que les pedres cauen per la cara nord, centenars de metres sota les nostres bambes.




De seguida ens trobem amb un fals cim, on comencen les dificultats. Un pas horitzontal de 4 metres, per un fil de pedres amuntegades i soltes, per acabar en una torre de pedra, on uns cordinos i bagues ens indiquen el punt del primer rapel.

Pasem d'un en un i asegurats, per tal de rapelar uns 30 metres fins una comoda reunio (3 persones), que dóna pas a una xemeneia de III. Aquesta, tot i ser fàcil, impressiona, ja que sota els teus peus hi han uns 50m de caiguda. Superada la xemenia, un flanquig exposat a l'esquerra, ens porta a "l'orella oest" del Gat, des d'on rapelem fins un coll impressionant (foto 3). Aqui acaven varies vies d'escalada de la cara Nord, entre elles la "Homedes".


Per terreny ja mes facil, comencem a remuntar, amb tendencia a la dreta per unes marques rojes, fins un coll que ens permet observar el Cim del Calderer. Aqui comença un flanqueig per la cara nord, amb un pati impressionant, que s'ha de salvar pels llocs mes evidents, per pasar el coll de la cova, i en un nou flanqueig per unes plaques, buscar una canal pedregosa que ens deixa a la part mes alta de la cresta del Calderer, que ja el tenim a tir. Abans d'arribar, haurem de fer alguns pasos exposats però fàcils.


Cim del Calderer, dinar, i continuar, que encara no hem acabat i ja son les 17:00h.

Reseguint la cresta cap a l'oest, anem salvant desnivells pels indrets mes evidents, fent dos ràpels de uns vint metres que tot i questan equipades amb cadenes. Despres el cami es limita a resseguir l'aresta, de vegades descomposta fins el cim del Pollegó Superior, i d'aqui, buscant el cami mes còmode fins la sortida de la canal del verdet, que desgrimpem amb cura i amb calma.

Des del coll del Verdet fins el Refugi Lluis Estasen per la sendera que travesa la cara nord del Pedra.
Arribem a les 20:00h. Una bona pallissa.
Al dia seguent la preteníó era anar a escalar, i anarem. La cita, a Montgrony. Però escalar escalar, el que es diu escalar..........









dijous, 14 de juny del 2007

El cap de setmana del 9 i 10 de juny, ens hem endinsat en una de les zones mes allunyades de la “civilització” que crec que avui en dia hi podem trobar al Piri.El refugi de Broate (http://www.feec.org/Informacio%20Gral/Refugis/refugi.php?idRef=1298 ) és a un indret molt solitari, tant que no hem vist cap ésser humà en
48 hores, amb tot el que això suposa. L’estat del
refu, és impecable, solament que no te llum, i la
ràdio d’emergència, no se si funciona.
El divendres arribem a la 1 de la nit, desprès
d’una hora de pista forestal en estat molt precari,
molt justeta per a un turisme. Dormim al costat
del cotxe, al final de la pista.
Al dia següent, prompte, sortim cap al pla de Boavi,
on, desprès de creuar-lo fins al final, podem
travessar el riu per una passarel·la precària.




Continuem per uns boscos espectaculars d’avets immensos, que fan que el lloc siga molt ombrívol i humit.
Una nova drecera, pont de fusta cap a l’esquerra, ens endinsa a la vall de Broate, si be el camí és poc clar i perdedor. La pujada és dura, ja que el pla de Boavi està a 1400msnm, i el refugi es a mes de 2200msnm, situat damunt d’un promontori granític, en mig del “plató”.



La tarda la passem “esquivant” les tempestes i quan ens deixava el temps, inventant-se vies de catxarreria a prop del refu. La roca es excel·lent en aquesta zona.
Finalment arriba la nit, i sorpresivament, estem sols en la immensitat d’aquest paratge, amb l’esperó NO del Guins de l’Ase que cau directament a la porta del refugi, i darrere, la mole del Sotllo, que encara presenta unes condicions boníssimes, en quan a neu es refereix.

Al dia següent, el temps no ens dona treva, però tot i això sortim a veure que podem fer. La idea era fer el sotllo, però ni tant sols podem veure’l, així que decidim anar per la vall de Broate fins el final, arribant a la “frontera” catalano-francesa”, on ens veiem sorpresos de la quantitat de neu que es veu a la cara Nord de la Pica d’Estats.
A la divisòria, fem un gir de 90º a l’esquerra, i comencem a caminar, amb alguns pasets de grimpada, per la carena fronterera, fins que en poc mes de 2 hores, arribem al pic de Montestauró, el qual és un mirador impressionant de la vertent francesa del Massís de la Pica.
La baixada des d’aquest punt és fàcil, i aprofitant els “neveros”· que en aquesta zona es conserven, anem deixant-se lliscar fins al fons de la vall, amb alguns problemes per creuar els nombrosos riuets que ens van apareixent.



Arribem al refu, repleguem trastos, el netegem una mica, baixem algo de fem (menjar liofilitzat començat) que hi havia i deixem una bombona de gas (rosca universal), i ens anem cap a baix. La baixada, es fa lenta ja que està tot moll, i hi ha alguns passos en que s’ha de destrepar a la vora d’una cascada impressionant.
Arribem al pla de Boavi i ens trobem a les primeres dos persones que veiem des de fa dos dies, que ens pregunten estranyats d’on venim i creuem algunes paraules de cortesia. Prenem el cotxe, pista fins Tavascan, i allí es peguem un bon homenatge culinari, cafè i cap a Barcelona.
És possible que el pròxim cap de setmana tornem, ja que hem vist que hi ha la possibilitat de fer un bonic corredor d’uns 400m a la cara Nord del Guins de l’Ase (foto) i d’aquí al Sotllo per la carena que separa aquestos pics, baixant novament a Broate pel camí normal. Això seria segurament la última (o últimes) possibilitat de fer corredors a Catalunya.
Salut