PEÑA DE LAS ONCE

Aquest cap de setmana hem estat al massís de Cotiella.
La idea era anar el dissabte i fer el Cotiella, i el diumenge fer la Peña de las Once. El cas és que el cap de setmana es va modificar, ja que vam sortir de BCN a les 6 del mati, i entre el trànsit, la paradeta per esmorzar, i tal i qual, arribarem a Seira prop de les 11 del matí, així que vam decidir anar a Benás a fer unes compres que teníem pendents (barrabesing que diuen alguns!!).
Després, tornem cap a Seira i d'aquí a Barbaruens. El poble és fantàstic, petit, i en un ambient incomparable, rodejats de muntanyes: Cotiella al O, Chía al N i el Turbón a l’E.

Per anar a Armeña, hem d'arribar al poble, i agafar una pista bastant precària que surt cap a l’esquerra abans d'arribar al poble. En total uns 7 km de pista, fins on la neu ens va deixar. La neu comença a 1.400m. Deixem el cotxe i agafem el camí alternatiu al GR que puja pel Barranc d'Armeña, amb la neu molt tova, que dificulta el pas. Tardem 3 hores fins el refugi.

El refugi esta dotat d’emissora, matalassos, llar de foc, taula i bancs,i ens el trobarem en perfecte estat. Pensàvem que no estaríem sols, però es va fer de nit, i com que no venia ningú ....i no va vindre ningú. Encenem la llar i sopem. No tenim termòmetre, però segurament arribarem a -5ºC ó -6ºC de matinada. El vent bufava molt fort tota la nit i continuà bufant durant el dia.
Només alçar-nos de matí, reflexionem respecte a la ruta. Volem fer el Cotiella (2912 m), però som realistes i ho descartem. Són més de 1000 md amb l’estat de la neu, arribarem de nit al refugi, i encara queda baixar el cotxe...
Es decidim per la Peña de las Once (2650 m), la vista del Pirineu des d’allà ha de ser increïble. Sortim del refugi direcció N-NO, seguint el GR que passa al costat, fins al coll que separa la vertent de Plan i la de Barbaruens. Quina vista! Des d’aquí podem veure el Pedraforca i el Cadí!, el Montseny! La Pica!, el Mont Perdut!, el Batúa.....Es increïble, quin dia!!
Arribats al coll, la Peña de las Once queda a ma dreta, uns 300m mes amunt. Es pot pujar fent zig-zags, per una pala de neu d’uns 45-50º, evitant unes pedres que hi han a la dreta. Mirem en front i decidim pujar per un corredoret estret d’uns 100m i 65º-70ºque ens deixa directament a uns 200 m del cim. S’enfonsàvem fins a la cintura de neu, però finalment se’n surti’m traccionant sobre la neu mes endurida. Efectivament la vista des d’aquesta Peña és preciosa. Molt millor seria des de la Peña del Mediodía, que queda al NO, ja que és un poc més alta, però el vent es tan fort al cim i a la carena que ho descartem. Aguantàrem al cim lo just per mirar un poquet i fer les fotos de rigor. La sensació tèrmica és de -10 ºC com a mínim!
Tornem cap al refugi pel mateix camí, a poc a poc però sense pausa, mengem alguna coseta, arreglem el refu una mica, i cap a baix. A la baixada triem un camí diferent del de pujada, el GR, que va pel barranc d’Armeña, una mica engorrós ja que no es veuen marques ni traces de camí, sols fites semi soterrades pel pam de neu que hi havia. Anem baixant i en 2’30 hores, ens plantem al cotxe, que ho trobem amb un dit de glaç i a les 2 del migdia i a 1.400msnm marcava -0’5ºC. Una bona sortida de cap de setmana, encara que una mica decebuts per no poder fer el Cotiella. Tornarem!!

CRESTA DEL SOL

El dissabte 27 de novembre vam fer la Cresta del Sol, oberta per Aspavil i CIa a principis d’aquest any.
L’aproximació, una mica confusa, però curta, travessant diverses canals fins situar-se al fil de l’aresta, en un coll molt definit i amb un spit a la dreta que marca el camí.
Les primeres passes, busquen el camí mes evident fins un gran pi, que marca la sortida del primer llarg de la via.

Com que hi ha moltes ressenyes de la via, adjunte directament les fotos.
Quan arribem al cim, signem el “llibre de visites” que marca el final de la via, i baixem al coll, una canal engorrosa per la pendent pronunciada de terra, un ràpel de 30 metres, i anem sortint de la canal per uns graons i passadissos que ens porten a la pista, per la qual després d’uns 30 minuts caminant arribem al cotxe.

Una cresta molt bonica i en un lloc preciós. Quan arribarem de mati, ens va sorprendre que les muntanyes del Port de Compte, el Cadí, i la Serra d'Ensija estaven cobertes de neu, que a poc a poc es va anar desfent. En resum, una bona sortida a la muntanya.

CRESTA OEST A LA PUNTA ALTA

Arribem el divendres a mig dia a Caldes, on una vegada passat el control del parc, parem a dinar, i fem una mica de bloc, i una mica el ganso.
A primera hora de la tarda, anem a fer unes vies, sobretot d’adherència , que hi han a l’esquerra de la presa de Cavallers, nomes baixar les escales del final de la presa.
El dissabte, tot i que la idea era començar a caminar a les 8, ens retardem una mica, baixem al balneari de Caldes a carregar aigua i a les 9 comencem a caminar.
El camí comença només pujar a la presa, on unes escales que fan zig-zag ens situen al començament del bosc. El camí, no és camí. Intuïtivament anem pujant pel mig del bosc, esquivant les parets mes dretes, fins que 500 md i pràcticament 2 hores mes tard, ens situem al final de la Canal Fonda, sobre els 2.280msnm, al fil de la cresta.

A partir d’aquí, hi ha que resseguir la cresta, en una continua trepada. Unes vegades el fil ens permet seguir-ho pel lloc mes evident. Altres vegades hem de sortejar els passos mes compromesos. La cresta comença a tenir molt d’ambient i exposició, sobretot si es fa sense col·locar segurs de cap tipus i sense assegurar els passos. Tampoc es fàcil anar a l’emsamble ja que el terreny no ajuda gens ni mica i no ens sobrarà temps.
Comencen els primers passos realment compromesos, i jo, que no estava fi, deixe el fil de la cresta per la dreta. Oriol i Orene continuen pel fil. Com jo he anat per la part fàcil, desprès de grimpar i desgrimpar uns gendarmes i situar-me en una canal ampla d’herba i plaques de granit , em trobe que ràpidament els supere en altura, i els veig fer un perillós flanqueig fins la base d’un mur que pinta xungo, xungo, una mica desplomat. Un gran error meu va ser portar tots els catxarros a la motxilla, ja que al trobar-se el mur, solament pogueren muntar un ràpel i sortir del fil, uns 30 metres per baix d’on jo estava. Una vegada ens juntem tots tres, continuem ara sí, sense separar-nos, fins el cim del fals pic de Comalesbienes, un lloc realment terrible. Des d’aquí podem vore tot el que ens queda: terreny d’aventura 100%.
La cresta es torna estreta i aèria, amb un a mica de tot: passos d’equilibri, d’adherència, oposicions..... No obstant, anem resseguint el fil fins que després d’una bretxa, sota el cim del Comalesbienes, ens trobem amb el pas mes complicat de tota l’ascensió. En sí, aquest pas no te res mes que molta exposició. Oriol puja primer, i ens assegura. Clar, amb corda no és el mateix i el pas surt fàcilment. Des d’aquí, continuem grimpant pel fil, fins que un mur enorme ens barra el pas. El sortegem per la dreta, i enfilem els últims metres fins el cim del Comalesbienes (2.992msnm), continuant fins el coll intermedi, on deixem les motxilles i anem al Cim de la Punta Alta (3.014msnm).
La baixada l’emprenem pel coll que separa els dos cims, per un camí fitat però perdedor, passant per un petit estany que no em vist durant tot el dia, i que està just a sota del cim del Comalesbienes. Aquí descansem i dinem una mica, fem unes fotos, i es mentalitzem per acabar la jornada amb una llarga baixada de pràcticament 1000 md pel barranc de Comalesbienes.
Arribem al pàrquing de la presa a les 9 de la nit, desprès de 12 hores d’activitat intensa. Menys mal que la responsable del camp base, ens esperava amb un bon cuscús per sopar i reposar les forces.

ANIVERSARI D'UN ASSASSINAT

Avui fa 40 anys de l’assassinat del revolucionari “argentino y cubano” a mans dels soldats bolivians y amb la “inestimable” ajuda de la CIA.

He trobat interessant posar un extracte de la carta de comiat que va enviar als seus pares, on, des del meu punt de vista i malgrat sentir la mort ben a prop, es ratifica en les seus conviccions com a revolucionari. Gent com aquesta fa molta falta en aquest mon en que vivim. VIVA EL CHE!!!

Queridos viejos: Otra vez siento bajo mis talones el costillar de Rocinante, vuelvo al camino con mi adarga al brazo. Hace de esto casi diez años, les escribí otra carta de despedida. Según recuerdo, me lamentaba de no ser mejor soldado y mejor médico; lo segundo ya no me interesa, soldado no soy tan malo. Nada ha cambiado en esencia, salvo que soy mucho más consiente, mi marxismo está enraizado y depurado. Creo en la lucha armada como única solución para los pueblos que luchan por liberarse y soy consecuente con mis creencias. Muchos me dirán aventurero, y lo soy, sólo que de un tipo diferente y de los que ponen el pellejo para demostrar sus verdades. Puede ser que ésta sea la definitiva. No lo busco pero está dentro del cálculo lógico de probabilidades. Si es así, va un último abrazo. (…)




Podeu trobar molta mes informació a:
http://es.wikipedia.org/wiki/Ernesto_Guevara

El cap de setmana del 22 i 23 de setembre havíem previst sortir cap al Pirineu, amb l’objectiu de fer la cresta dels Besiberris. La cosa, a meitat de setmana no pintava massa be pel temps, però com que hi havia ganes de trepitjar granit, ens llançarem a la carretera el mateix divendres. Aquesta vegada aniríem tres xics: Oriol, Dominique, (al qual varem conèixer fent el Besiberri Sud fa un any) i el que subscriu.
Arribada a la presa de Cavallers a les 2 del mati, i nomes posar-se dins el sacs, comença a ploure. En un minut muntem la tenda i cap a dins a descansar.
Al mati següent, ja veiem que la cresta deuria esperar, ja que estava tot envoltat de núvols baixos, i no tenia pinta d’aclarir. – Xe, anem a fer un cafè a Boí i de pas anem a fer de turistes -. Dit i fet, visitem l’espectacular església de Santa Maria de Taüll, i fem un cafenet fins que ens entra la morrinya i tornem a la presa a preparar els trastos, a vore si demà podem fer algo.
La pujada de 700m, carregats i en plan tranqui, i sense adonar-se, cada vegada el cel mes negre. Finalment, just abans d’arribar a l’estanyet de riumalo, comença a ploure fort i ens parem sota un enorme bloc, i esperem, i esperem, i esperem.....
Com que no parava, decidim que algú vaja a buscar un lloc per plantar les tendes, però amb el sol tant moll, finalment busquem una roca per dormir. Aquesta “cova”, situada a la dreta de l’estanyet, te una boca d’un metre quadrat, i dins de “l’habitacle”, l’altura no passa d’un metre. Realment incòmode!!
Al mati següent tot continua igual, tot ben mullat, però decidim almenys, pujar al Besiberri Nord. En poc mes d’una hora i mitja ens plantem al peu del mur somital, on ens enfilem sense cordes per una canal amb un bloc que barra el pas, de la que sortim en travessa a l’esquerra fins una altra canal.

Aquí ve l’únic pas una mica complicat, que sense cordes és exposat. Es tracta d’un III amb bones preses de peus i mans, que una vegada superat, dona pas a cim.
La veritat es que fins i tot puc dir que tinguérem sort, perquè en el moment en que estàvem al cim, la boira va alçar-se una mica i poguérem vore les valls circumdants. De sobte, altra vegada es va tapar i començarem a desgrimpar el que havíem fet, amb cura, amb molta cura, ja que tot estava moll.
La baixada fins l’estanyet, molt rapida donant salts sobre els blocs, repleguem tot el material i cap a baix entre núvols i pluja.
Una bona sortida i un pic preciós

CRESTA DEL PEDRAFORCA EN IMATGES

Penje una composció feta per Orene, del dia que férem aquesta cresta

TRAVESSA DEL MASSIS DEL PELVOUX

El Parc Nacional de la Barre des Ecrins, es un immens tros de terra, muntanyes i pedres situat gairebé a la frontera italo-francesa. El punt de partida es el poble d’Ailefrioide (1510msnm). Des del camping del mateix nom, busquem la vall del Torrent du Celse Niere i prenem l ‘ampla senda que, poc a poc, ens situa a la part mitjana de la vall. (foto 1)

Sobtadament, el camí es separa en una bifurcació evident, (1993msnm). A l’esquerra, la senda que ens porta al refugi de Selé (2511msnm), i a la dreta, la senda que porta al refugi du Pelvoux (2704msnm), que no veiem fins 1 minut abans d’arribar-hi. L’aproximació ens ocupa 3h40m.
El refugi es gran i acollidor, i està permès cuinar. Federats amb reciprocitat, 10.60€ (foto 2)


Per començar la travessa, ens alcen del llit a les 4 del mati, i encara de nit ens situem darrere del refugi, i grimpem per unes escletxes graonades buscant la morrena de la glacera a l’esquerra del Torrent du Clot de l’Homme, per on van les traces de senda. Abans d’arribar al front de la gelera es fa un gir a l’esquerra pel millor pas, per tal de travessar el torrent, i desprès endinsar-nos per la Bosse de Siälouze (canal ampla amb trams de grimpada) fins a situar-nos a la glacera de Siälouze, a 3229msnm.
Ens calcem els grampons i entrem a la glacera, amb algunes esquerdes, i avancem amb tendència a la dreta, on ja s’intueix el colouir Coolidge, d’uns 500m i 45º, que ens portarà a la glacera del Pelvoux, a 3830msnm. (foto 3)

Des d’aquí sols ens queda remuntar suaus pales de neu dura cap al NO, fins el cim de la Pointe Poiseux, a 3943msnm. Per baixar, descendim directament al plató, ens encordem i comencem a travessar la glacera del Pelvoux en direcció E i despres al N, entre sèracs gegants. A l’estiu, normalment amb traça. Travessem la part superior de la glacera des Violettes, buscant un esperó situat a l’esquerra dels sèracs per on es desploma la glacera. Aquí hi ha un ràpel d’un poc mes de 30 metes, que amb corda de 60 queda una mica curt però factible. Es ressegueix l’espero fins que una bretxa ens indica el 2n i 3r ràpel, que per una canal ens situarà de nou a la part mitjana de la glacera des Violettes, havent salvat així els desnivell per on cauen els blocs de gel. (foto 4) Aquesta zona es d’una espectacularitat visual molt forta, i fa que la tensió siga constant. Des de la base de la canal travessem la glacera transversalment entre esquerdes molt grans i profundes a una banda i sèracs penjant sobre nosaltres a l'altra, per situar-nos a la base d’un mur de 20 o 25 metes a l’altra banda de la glacera des Voilettes. D’aquest mur penja una corda fixa amb nusos d’un buril. Degut a que mitja hora abans hem presenciat una situació molt perillosa d’uns alemanys que ens precedien, decidim escalar-ho per una zona a priori menys perillosa, assegurant als segons des de dalt. (foto 5)

En aquest promontori sobre la glacera, a 3070msnm,ens adonem que la part mes dura de la travessa ja ha passat, es relaxem una mica i dinem, i ja de pas deixem avantatge als alemanys. (foto 6)

Per sortir del promontori, hem de buscar una instal·lació de ràpel a l’esquerra que baixa per una canal que ens deixa sobre la morena lateral d’una glacera ja extinta, que resseguim en direcció a la vall, fins que un ressalt rocós d’un centenar de metres ens barra el pas. Aquest el superem per una canal que es talla al front, però que a la dreta ens permet baixar fins un buril des d’on rapel·lem a una glacera rocallosa anomenada Névé Pelissier, per buscar la sendera que descendeix cap a la vall per la morrena lateral, a la nostra esquerra. (foto 7)

Continuant el camí, travessarem al bosc, travessarem unes cingleres molt espectaculars per arribar finalment al poble d’Ailefroide, després de 14 hores i d’haver superat 1200m de desnivell positiu i mes de 2400m de negatiu. Participants: Oriol, Guifré, Orene i Jordi. Agost de 2007.

PETIT BLACK A L'ANETO

Pose alguna foto de la sortida que vam fer a finals de juny de 2007. Degut a les nevades de maig, encara quedava prou neu a Coronas. Tot i això vam fer un vibac ben bo al llac superior.

Aquesta primera foto es d'abans d'arrivar al coll de Coronas, amb vista al corredor Estasen i Petit Black al centre (el mes estret).

La segona, és el Guifré, a la part mitja del corredor, abans d'agafar la Petit BlackUna vegada es surt del corredor, solament queda fer les agulles que ens barren el pas fin el cim de l'Aneto. A la foto, la sortida del corredor estasen. Continuant per l'aresta, el cim a 5 minuts. Al cim feia vent i fred, així que menjem algo al vibac que hi ha, i baixem fins als llacs de coronas i cap a Barcelona.

ARESTA DEL PIC RODO I CRESTA DE L'ANYELLER

El cap de setmana del 28 i 29 de juliol, hem anat, Oriol Orene i un servidor a fer una volta per Nuria. Sortint d'Ulldeter, agafem el GR-11 fins el coll de noufonts, i des d'aqui, pel coll bernat, fins a la cabana de l'estanyet. La cabana, encara que no es cap meravella, et pot salvar d'un "apuro", si be soles caben dos o tres persones.

El diumenge, ens aproximem fins la base de l'aresta del pic rodó i comencem l'escalada. La primera part, es una aresta bastant vertical d'uns 350m, que comença amb una tàpia d'uns 30 metres (segons piades i el llibre de pako crestas hi han dos claus al final que nosaltres no veierem), segit d'una succesió de graderies tombades amb molt de pati. Es busca una placa de III amb un clau que dona pas al fil de l'aresta. En total 4 llargs (crec recordar), si be el segon llarg es pot fer a l'ensamble per les graderies. La segona part es la cresta propiament dita, la qual és fàcil, amb un rapel final.

La roca, doncs bona en general, si be el tram d'aresta és molt descompost.

La vista durant tot el recorregut es fantàstica, amb l'estanyet als nostres peus.

Com que al primer llarg, se'ns va caure la càmera de fotos fins a la base, tenim les fotos fetes amb el mòbil, que deixen prou que dessitjar.

Una vegada passat el ràpel, baixem per la bretxa de roques blanques fins el vibac que muntarem, i cap a Ulldeter. Previament anem fins la base de l'aresta a vore si trobem la camera de fotos i sorpressivament, la trobem i funciona, despres d'hever caigut mes de 60 metres!!!!

ELS ALPS

Ara que sembla que el viatje als Alps, esta mes prop, que les condicions de La Barre des Écrins son mitjanament bones, he estat revisant fotos de l'anterior visita a la Vall d'Aosta, i penje unes quantes fotos de les excursions que férem.

(Foto 1) L'aresta final del Càstor, molt estètica i amb pati, però facil.

(Foto 2) Glaciar de Liss vist des dels vàters del Refugi de Gniffeti.

Realment impressionant.

(Foto 3)Entrada del Refugi Gniffeti.

Ara sols queda planificar l'ascensió a la Barre, i esperar

que el temps i la neu ens respecte. L'any passat vam tindre

uns dies de tempesta, i ens caigueren 60 cm de neu en dos

dies, increible!! ja que estavem en ple mes d'agost.