dijous, 14 de juny de 2007

El cap de setmana del 9 i 10 de juny, ens hem endinsat en una de les zones mes allunyades de la “civilització” que crec que avui en dia hi podem trobar al Piri.El refugi de Broate (http://www.feec.org/Informacio%20Gral/Refugis/refugi.php?idRef=1298 ) és a un indret molt solitari, tant que no hem vist cap ésser humà en
48 hores, amb tot el que això suposa. L’estat del
refu, és impecable, solament que no te llum, i la
ràdio d’emergència, no se si funciona.
El divendres arribem a la 1 de la nit, desprès
d’una hora de pista forestal en estat molt precari,
molt justeta per a un turisme. Dormim al costat
del cotxe, al final de la pista.
Al dia següent, prompte, sortim cap al pla de Boavi,
on, desprès de creuar-lo fins al final, podem
travessar el riu per una passarel·la precària.




Continuem per uns boscos espectaculars d’avets immensos, que fan que el lloc siga molt ombrívol i humit.
Una nova drecera, pont de fusta cap a l’esquerra, ens endinsa a la vall de Broate, si be el camí és poc clar i perdedor. La pujada és dura, ja que el pla de Boavi està a 1400msnm, i el refugi es a mes de 2200msnm, situat damunt d’un promontori granític, en mig del “plató”.



La tarda la passem “esquivant” les tempestes i quan ens deixava el temps, inventant-se vies de catxarreria a prop del refu. La roca es excel·lent en aquesta zona.
Finalment arriba la nit, i sorpresivament, estem sols en la immensitat d’aquest paratge, amb l’esperó NO del Guins de l’Ase que cau directament a la porta del refugi, i darrere, la mole del Sotllo, que encara presenta unes condicions boníssimes, en quan a neu es refereix.

Al dia següent, el temps no ens dona treva, però tot i això sortim a veure que podem fer. La idea era fer el sotllo, però ni tant sols podem veure’l, així que decidim anar per la vall de Broate fins el final, arribant a la “frontera” catalano-francesa”, on ens veiem sorpresos de la quantitat de neu que es veu a la cara Nord de la Pica d’Estats.
A la divisòria, fem un gir de 90º a l’esquerra, i comencem a caminar, amb alguns pasets de grimpada, per la carena fronterera, fins que en poc mes de 2 hores, arribem al pic de Montestauró, el qual és un mirador impressionant de la vertent francesa del Massís de la Pica.
La baixada des d’aquest punt és fàcil, i aprofitant els “neveros”· que en aquesta zona es conserven, anem deixant-se lliscar fins al fons de la vall, amb alguns problemes per creuar els nombrosos riuets que ens van apareixent.



Arribem al refu, repleguem trastos, el netegem una mica, baixem algo de fem (menjar liofilitzat començat) que hi havia i deixem una bombona de gas (rosca universal), i ens anem cap a baix. La baixada, es fa lenta ja que està tot moll, i hi ha alguns passos en que s’ha de destrepar a la vora d’una cascada impressionant.
Arribem al pla de Boavi i ens trobem a les primeres dos persones que veiem des de fa dos dies, que ens pregunten estranyats d’on venim i creuem algunes paraules de cortesia. Prenem el cotxe, pista fins Tavascan, i allí es peguem un bon homenatge culinari, cafè i cap a Barcelona.
És possible que el pròxim cap de setmana tornem, ja que hem vist que hi ha la possibilitat de fer un bonic corredor d’uns 400m a la cara Nord del Guins de l’Ase (foto) i d’aquí al Sotllo per la carena que separa aquestos pics, baixant novament a Broate pel camí normal. Això seria segurament la última (o últimes) possibilitat de fer corredors a Catalunya.
Salut