CRESTA DEL PEDRAFORCA EN IMATGES

Penje una composció feta per Orene, del dia que férem aquesta cresta

TRAVESSA DEL MASSIS DEL PELVOUX

El Parc Nacional de la Barre des Ecrins, es un immens tros de terra, muntanyes i pedres situat gairebé a la frontera italo-francesa. El punt de partida es el poble d’Ailefrioide (1510msnm). Des del camping del mateix nom, busquem la vall del Torrent du Celse Niere i prenem l ‘ampla senda que, poc a poc, ens situa a la part mitjana de la vall. (foto 1)

Sobtadament, el camí es separa en una bifurcació evident, (1993msnm). A l’esquerra, la senda que ens porta al refugi de Selé (2511msnm), i a la dreta, la senda que porta al refugi du Pelvoux (2704msnm), que no veiem fins 1 minut abans d’arribar-hi. L’aproximació ens ocupa 3h40m.
El refugi es gran i acollidor, i està permès cuinar. Federats amb reciprocitat, 10.60€ (foto 2)


Per començar la travessa, ens alcen del llit a les 4 del mati, i encara de nit ens situem darrere del refugi, i grimpem per unes escletxes graonades buscant la morrena de la glacera a l’esquerra del Torrent du Clot de l’Homme, per on van les traces de senda. Abans d’arribar al front de la gelera es fa un gir a l’esquerra pel millor pas, per tal de travessar el torrent, i desprès endinsar-nos per la Bosse de Siälouze (canal ampla amb trams de grimpada) fins a situar-nos a la glacera de Siälouze, a 3229msnm.
Ens calcem els grampons i entrem a la glacera, amb algunes esquerdes, i avancem amb tendència a la dreta, on ja s’intueix el colouir Coolidge, d’uns 500m i 45º, que ens portarà a la glacera del Pelvoux, a 3830msnm. (foto 3)

Des d’aquí sols ens queda remuntar suaus pales de neu dura cap al NO, fins el cim de la Pointe Poiseux, a 3943msnm. Per baixar, descendim directament al plató, ens encordem i comencem a travessar la glacera del Pelvoux en direcció E i despres al N, entre sèracs gegants. A l’estiu, normalment amb traça. Travessem la part superior de la glacera des Violettes, buscant un esperó situat a l’esquerra dels sèracs per on es desploma la glacera. Aquí hi ha un ràpel d’un poc mes de 30 metes, que amb corda de 60 queda una mica curt però factible. Es ressegueix l’espero fins que una bretxa ens indica el 2n i 3r ràpel, que per una canal ens situarà de nou a la part mitjana de la glacera des Violettes, havent salvat així els desnivell per on cauen els blocs de gel. (foto 4) Aquesta zona es d’una espectacularitat visual molt forta, i fa que la tensió siga constant. Des de la base de la canal travessem la glacera transversalment entre esquerdes molt grans i profundes a una banda i sèracs penjant sobre nosaltres a l'altra, per situar-nos a la base d’un mur de 20 o 25 metes a l’altra banda de la glacera des Voilettes. D’aquest mur penja una corda fixa amb nusos d’un buril. Degut a que mitja hora abans hem presenciat una situació molt perillosa d’uns alemanys que ens precedien, decidim escalar-ho per una zona a priori menys perillosa, assegurant als segons des de dalt. (foto 5)

En aquest promontori sobre la glacera, a 3070msnm,ens adonem que la part mes dura de la travessa ja ha passat, es relaxem una mica i dinem, i ja de pas deixem avantatge als alemanys. (foto 6)

Per sortir del promontori, hem de buscar una instal·lació de ràpel a l’esquerra que baixa per una canal que ens deixa sobre la morena lateral d’una glacera ja extinta, que resseguim en direcció a la vall, fins que un ressalt rocós d’un centenar de metres ens barra el pas. Aquest el superem per una canal que es talla al front, però que a la dreta ens permet baixar fins un buril des d’on rapel·lem a una glacera rocallosa anomenada Névé Pelissier, per buscar la sendera que descendeix cap a la vall per la morrena lateral, a la nostra esquerra. (foto 7)

Continuant el camí, travessarem al bosc, travessarem unes cingleres molt espectaculars per arribar finalment al poble d’Ailefroide, després de 14 hores i d’haver superat 1200m de desnivell positiu i mes de 2400m de negatiu. Participants: Oriol, Guifré, Orene i Jordi. Agost de 2007.

PETIT BLACK A L'ANETO

Pose alguna foto de la sortida que vam fer a finals de juny de 2007. Degut a les nevades de maig, encara quedava prou neu a Coronas. Tot i això vam fer un vibac ben bo al llac superior.

Aquesta primera foto es d'abans d'arrivar al coll de Coronas, amb vista al corredor Estasen i Petit Black al centre (el mes estret).

La segona, és el Guifré, a la part mitja del corredor, abans d'agafar la Petit BlackUna vegada es surt del corredor, solament queda fer les agulles que ens barren el pas fin el cim de l'Aneto. A la foto, la sortida del corredor estasen. Continuant per l'aresta, el cim a 5 minuts. Al cim feia vent i fred, així que menjem algo al vibac que hi ha, i baixem fins als llacs de coronas i cap a Barcelona.

ARESTA DEL PIC RODO I CRESTA DE L'ANYELLER

El cap de setmana del 28 i 29 de juliol, hem anat, Oriol Orene i un servidor a fer una volta per Nuria. Sortint d'Ulldeter, agafem el GR-11 fins el coll de noufonts, i des d'aqui, pel coll bernat, fins a la cabana de l'estanyet. La cabana, encara que no es cap meravella, et pot salvar d'un "apuro", si be soles caben dos o tres persones.

El diumenge, ens aproximem fins la base de l'aresta del pic rodó i comencem l'escalada. La primera part, es una aresta bastant vertical d'uns 350m, que comença amb una tàpia d'uns 30 metres (segons piades i el llibre de pako crestas hi han dos claus al final que nosaltres no veierem), segit d'una succesió de graderies tombades amb molt de pati. Es busca una placa de III amb un clau que dona pas al fil de l'aresta. En total 4 llargs (crec recordar), si be el segon llarg es pot fer a l'ensamble per les graderies. La segona part es la cresta propiament dita, la qual és fàcil, amb un rapel final.

La roca, doncs bona en general, si be el tram d'aresta és molt descompost.

La vista durant tot el recorregut es fantàstica, amb l'estanyet als nostres peus.

Com que al primer llarg, se'ns va caure la càmera de fotos fins a la base, tenim les fotos fetes amb el mòbil, que deixen prou que dessitjar.

Una vegada passat el ràpel, baixem per la bretxa de roques blanques fins el vibac que muntarem, i cap a Ulldeter. Previament anem fins la base de l'aresta a vore si trobem la camera de fotos i sorpressivament, la trobem i funciona, despres d'hever caigut mes de 60 metres!!!!

ELS ALPS

Ara que sembla que el viatje als Alps, esta mes prop, que les condicions de La Barre des Écrins son mitjanament bones, he estat revisant fotos de l'anterior visita a la Vall d'Aosta, i penje unes quantes fotos de les excursions que férem.

(Foto 1) L'aresta final del Càstor, molt estètica i amb pati, però facil.

(Foto 2) Glaciar de Liss vist des dels vàters del Refugi de Gniffeti.

Realment impressionant.

(Foto 3)Entrada del Refugi Gniffeti.

Ara sols queda planificar l'ascensió a la Barre, i esperar

que el temps i la neu ens respecte. L'any passat vam tindre

uns dies de tempesta, i ens caigueren 60 cm de neu en dos

dies, increible!! ja que estavem en ple mes d'agost.

CRESTA DEL PEDRAFORCA

Des que vam descobrir el Pedraforca, hem pasat per aquest massís, unes quantes vegades. Unes, simplement a pujar al cim del pollegó o a passetjar, a l'hivern o a la primavera. Aquesta vegada vam tornar a fer la cresta.

La primera dificutat va ser trobar una ressenya mitjanament completa, que no trobarem. De fet, sols teniem un paper de 10 linies escrit a ma, copiat d'una mini piada.

L'inici el fem des del Refugi Lluís Estasen, des d'on sortim a les 10'45 en direcció a la Tartera.

Despres de passar un ressalt que divideix la Tartera, ens desviem a la dreta buscant l'evident Cresta de Cabirols. (foto 1)

Ens emfilem a la dreta cap a la cresta i despres per una canal herbosa i amb pedra descomposta fins el fil de l'aresta, en un coll. Ens equipem i comencem per una divertida grimpada, que al poc es converteix en una aresta molt descomposta,la qual cosa fa que la marxa es faja lenta, passant els pasos mes exposat d'un en un i amb molt de compte, ja que les pedres cauen per la cara nord, centenars de metres sota les nostres bambes.

De seguida ens trobem amb un fals cim, on comencen les dificultats. Un pas horitzontal de 4 metres, per un fil de pedres amuntegades i soltes, per acabar en una torre de pedra, on uns cordinos i bagues ens indiquen el punt del primer rapel.

Pasem d'un en un i asegurats, per tal de rapelar uns 30 metres fins una comoda reunio (3 persones), que dóna pas a una xemeneia de III. Aquesta, tot i ser fàcil, impressiona, ja que sota els teus peus hi han uns 50m de caiguda. Superada la xemenia, un flanquig exposat a l'esquerra, ens porta a "l'orella oest" del Gat, des d'on rapelem fins un coll impressionant (foto 3). Aqui acaven varies vies d'escalada de la cara Nord, entre elles la "Homedes".

Per terreny ja mes facil, comencem a remuntar, amb tendencia a la dreta per unes marques rojes, fins un coll que ens permet observar el Cim del Calderer. Aqui comença un flanqueig per la cara nord, amb un pati impressionant, que s'ha de salvar pels llocs mes evidents, per pasar el coll de la cova, i en un nou flanqueig per unes plaques, buscar una canal pedregosa que ens deixa a la part mes alta de la cresta del Calderer, que ja el tenim a tir. Abans d'arribar, haurem de fer alguns pasos exposats però fàcils.

Cim del Calderer, dinar, i continuar, que encara no hem acabat i ja son les 17:00h.

Reseguint la cresta cap a l'oest, anem salvant desnivells pels indrets mes evidents, fent dos ràpels de uns vint metres que tot i questan equipades amb cadenes. Despres el cami es limita a resseguir l'aresta, de vegades descomposta fins el cim del Pollegó Superior, i d'aqui, buscant el cami mes còmode fins la sortida de la canal del verdet, que desgrimpem amb cura i amb calma.

Des del coll del Verdet fins el Refugi Lluis Estasen per la sendera que travesa la cara nord del Pedra.

Arribem a les 20:00h. Una bona pallissa.

Al dia seguent la preteníó era anar a escalar, i anarem. La cita, a Montgrony. Però escalar escalar, el que es diu escalar..........

El cap de setmana del 9 i 10 de juny, ens hem endinsat en una de les zones mes allunyades de la “civilització” que crec que avui en dia hi podem trobar al Piri.El refugi de Broate (http://www.feec.org/Informacio%20Gral/Refugis/refugi.php?idRef=1298 ) és a un indret molt solitari, tant que no hem vist cap ésser humà en

48 hores, amb tot el que això suposa. L’estat del

refu, és impecable, solament que no te llum, i la

ràdio d’emergència, no se si funciona.
El divendres arribem a la 1 de la nit, desprès

d’una hora de pista forestal en estat molt precari,

molt justeta per a un turisme. Dormim al costat

del cotxe, al final de la pista.
Al dia següent, prompte, sortim cap al pla de Boavi,

on, desprès de creuar-lo fins al final, podem

travessar el riu per una passarel·la precària.

Continuem per uns boscos espectaculars d’avets immensos, que fan que el lloc siga molt ombrívol i humit.

Una nova drecera, pont de fusta cap a l’esquerra, ens endinsa a la vall de Broate, si be el camí és poc clar i perdedor. La pujada és dura, ja que el pla de Boavi està a 1400msnm, i el refugi es a mes de 2200msnm, situat damunt d’un promontori granític, en mig del “plató”.

La tarda la passem “esquivant” les tempestes i quan ens deixava el temps, inventant-se vies de catxarreria a prop del refu. La roca es excel·lent en aquesta zona.
Finalment arriba la nit, i sorpresivament, estem sols en la immensitat d’aquest paratge, amb l’esperó NO del Guins de l’Ase que cau directament a la porta del refugi, i darrere, la mole del Sotllo, que encara presenta unes condicions boníssimes, en quan a neu es refereix.

Al dia següent, el temps no ens dona treva, però tot i això sortim a veure que podem fer. La idea era fer el sotllo, però ni tant sols podem veure’l, així que decidim anar per la vall de Broate fins el final, arribant a la “frontera” catalano-francesa”, on ens veiem sorpresos de la quantitat de neu que es veu a la cara Nord de la Pica d’Estats.
A la divisòria, fem un gir de 90º a l’esquerra, i comencem a caminar, amb alguns pasets de grimpada, per la carena fronterera, fins que en poc mes de 2 hores, arribem al pic de Montestauró, el qual és un mirador impressionant de la vertent francesa del Massís de la Pica.
La baixada des d’aquest punt és fàcil, i aprofitant els “neveros”· que en aquesta zona es conserven, anem deixant-se lliscar fins al fons de la vall, amb alguns problemes per creuar els nombrosos riuets que ens van apareixent.

Arribem al refu, repleguem trastos, el netegem una mica, baixem algo de fem (menjar liofilitzat començat) que hi havia i deixem una bombona de gas (rosca universal), i ens anem cap a baix. La baixada, es fa lenta ja que està tot moll, i hi ha alguns passos en que s’ha de destrepar a la vora d’una cascada impressionant.
Arribem al pla de Boavi i ens trobem a les primeres dos persones que veiem des de fa dos dies, que ens pregunten estranyats d’on venim i creuem algunes paraules de cortesia. Prenem el cotxe, pista fins Tavascan, i allí es peguem un bon homenatge culinari, cafè i cap a Barcelona.
És possible que el pròxim cap de setmana tornem, ja que hem vist que hi ha la possibilitat de fer un bonic corredor d’uns 400m a la cara Nord del Guins de l’Ase (foto) i d’aquí al Sotllo per la carena que separa aquestos pics, baixant novament a Broate pel camí normal. Això seria segurament la última (o últimes) possibilitat de fer corredors a Catalunya.
Salut

300 ANYS D'OCUPACIÓ, I ACÍ ESTEM

Hui, 25 d’abril, fa 300 anys que es va produir el fet mes rellevant per a la nostra cultura: La pèrdua de la Batalla d’Almansa. Malgrat que hem patit tres llargs segles d’ocupació, potser seria bo pensar en positiu, i agafar-nos a un clau ardent: Encara estem vius com a poble, ferits, inclús potser que ferits greument, però si en tres cents anys no han acabat amb la nostra cultura i amb la nostra llengua, potser queda esperança per pensar que no tot està perdut.
Ara tenim un Estat de Dret on, malgrat ser la minoria lingüística i cultural, podem adreçar-nos per fer respectar els nostres drets, i per tant, la nostra situació és ara, indiscutiblement, millor que fa tres cents anys.
Les pròximes eleccions autonòmiques poden fer que, 300 anys després d’aquella batalla, si be no guanyarem la guerra, sí guanyarem una batalla.

CRESTA DE PEGUERA I VOLTA 360º AL PEDRAFORCA 14-15 ABRIL 2007

Aquest cap de setmana he anat a probar la cresta de Peguera amb Oriol, Pere i Orene. El lloc es un indret solitari, el poble abandonat de Peguera, al Berguedà. Tota la cresta es un recoirregut fàcil, no massa aeri, però molt bonic. Ens va ploure intermitentment durant el recorregut, i això va fer que haguerem d'anar en molta precaució. Així i tot, jo mateix em vaig endur un cop a l'espinilla que no fa gens de gràcia. Hi han tres o cuatre ràpels, un d'ells una mica "guarret", ja que l'eixida queda una mica estranya.

Per la tarda, anarem al Refugi Lluis Estasen amb la idea de fer la cresta dels cabirols al Pedraforca al dia següent, si bé, degut a la quantitat de neu i al temps que feia, vam optar per fer la volta de 360ª al Pedra. Una sortida relaxada i molt guapa, amb unes bones vistes de totes les cares del Pedra. El recorregut ho varem fer a la inversa de com és normal (crec), es a dir, primer pujan fins al Collell, baixar a Gòsol, i pujada continua fins al refugi per la cara sud.

A la segona foto es pot vore com estava el Pedra desde la plaça de Gòsol. Realment, aquest any es un dels pocs dies que s'ha vist així de neu.

A Gòsol ens vam comprar una mica d'embotit i ens ho vam menjar de camí cap al refugi. Aquesta segona part del camí, sobretot al començament es una mica liosa, ja que has de creuar la carretera i algun cami forestal, i no està massa ben indicat.

CANAL AMAGADA. MARÇ 20007

Jordi i Orene
Temps: 11 hores (si be, es pot realitzar en 8 segons les condicions)
Material: Doncs algunes bagues llargues, tascons i algun friend mitjà, així com estaques si la neu es deixa. Ràpel equipat amb dos claus i varies cintes


La Canal Amagada, es un corredor no gaire llarg (400m segons les piades) que s’enfila a la dreta de la Canal de l’Ordiguer, a la Serra del Cadí. No presenta passos difícils si hi ha bona neu. En el cas de que no hi haja bona neu, es pot complicar algo. Les condicions en que la vam fer eren horribles. Molt de fred, molt de vent (supose que cops màxims de Nord de mes de 100 o 120 km/hora i sensació tèrmica baixíssima)
Nosaltres ens la trobarem amb neu poc consistent i ventada.
La ruta comença al principi de l’Ordiguer (2 hores i algo més des d’Estana). Nomes enfilar-se, hem de buscar el millor pas per aproximar-se a un primer ressalt de roca d’uns tres o quatre metres. Aquest es pot passar per l’esquerra, per una espècie de díedre, però al ser difícil de protegir, queda un a mica exposat. Nosaltres ho vam passar per la dreta, menys exposat, i amb una mica de dificultat per la poca consistència de la neu i la falta de preses fiables.
Uns llargs, i ens trobem amb un segon ressalt, que com que la neu estava força be al tram mig, es podia passar. Un altre llarg, fins la roca empotrada, amb un començament prou vertical de neu: únicament uns 5 metres, però quasi be de 65º. Reunió al bloc empotrat i sortida fins al ràpel en un llarg flanqueig. En aquest punt, les pedres queien a banda i banda per l’efecte del fort vent.
Es prepara el ràpel, en un lloc força inquietant, d’uns 10 o 15 metres que es pot allargar fins el Corredor Sàbat (calculem que uns 15 o 20 metres mes). Des de la repissa on et deixa el ràpel, un curt flanqueig poc exposat, encara que la neu aquí no estava massa bona per fer filigranes, i ens endinsem al Corredor Sàbat. Des d’aquí, amb neu mes consistent, tres o quatre llargs més, amb un parell de murs de pedra fàcils però poc protegibles, i sortida espectacular al fil de carena del Cadí per un tram exposat i canaleta, on únicament es pot col·locar alguna baga, i d’aquella manera.
Una activitat molt bonica, però si pilla un dia ventós com el dissabte, doncs es progressa molt a poc a poc i es passa molt de fred. No ens va tocar el sol fins dalt de tot, a les 4 o les 5 de la tarda.
La resta, doncs continuar el GR fins la Canal del Cristall, i baixar aquesta (per PR) fins el prat del cadí, i des d’aquí fins a Estana.