el bloc de RAPAZ

CAP DE LLITZET

2008-12-22T20:33:00.003+01:00

El diumenge vam decidir fer una matiné a la Gallina Pelada o Cap de Llitzet, a la Serra d'Ensija.

Des de la Pleta, a 1.600, hi ha que agafar la pista que remunta la vessant nord de la serra, fins que ens trobem un pal indicador que ens desvia cap a la Font Freda.

La pujada es fa a través del bosc, de vegades espès, amb trams amb bastant inclinació, 'però tot el camí es fa resseguint les petjades de raquetes. En realitat no es una pujada massa còmoda per anar amb esquis, però es deixa fer.

A la sortida del barranc, la pendent decreix i a poc a poc arribem a uns extensos camps de neu, i girant en direcció Oest, desprès de passar un collet, ja vorem el Refugi d'Ensija.

Rapaz, "el lesionat", es queda al refugi. Oroneta i Cia tiren cap a amunt. En poc mes de 30 minuts des del refugi s'arriba al cim.

La primera part de la baixada es un llarg flanqueig, fins que passes el refugi per dalt i et tornes a situar al collet que fa de divisòria d'aigües. Des d'aquí, una part del grup decideix gaudir de les petites pales que te la vessant nord, mentre que nosaltres (rapaz i oroneta) decidim baixar pel torrent d'Ensija i el barranc de les llobateres. No teníem informació d'aquesta ruta, i solament sabien que es un PR que habitualment s'utilitza pel que pugen a al Serra des de la zona de Vallcebre.

La baixada: doncs al principi s'ha de remar uns 100 metres, fins que comença a agafar pendent, primer per un barranc ample, que poc a poc es va estrenyent i acaba sent un barranc estret, que de vegades solament te un parell de metres. Aquestos passos es poden passar be, ja que el barranc te una forma de tub, en el que les pendents laterals es fan servir per no agafar massa velocitat. Ens descalcem per baixar un parell de ressalts verticals i on el pas de la gent a fet uns graons còmodes.

El camí es separa del barranc durant 5 minuts, i travessa unes vessants bastant empinades, pel que es llevem les taules. Superat aquest tram, el barranc torna a obrir-se i perd inclinació, però la neu esta fantàstica i inclús ens permetem el luxe d'anar pel mig del bosc sortejant els arbres, fins que arribem a la pista, que agafem a la esquerra per tornar als cotxes. Els primer tram de pista s'ha de remar, però no costa gaire i de seguida arribem al desvio a la font freda que hem agafat per pujar. Des d'aquí, es una esquiada bonica per la pista, fins a peu de cotxe

PUIGLLANÇADA I TOSSA D'ALP

2008-11-23T20:14:00.004+01:00

PUIGLLANÇADA (2,409m) pel Torrent de Coll de Pal.
Des de l'estacionament de les pistes de la Molina, prenem la pista tancada que puja pel torrent, fins que ens podem calçar els esquís a 1.900m. En les planures de l'antiga estació d' esquí de Coll de Pal, comencem a remuntar cap al SE per un marcat torrent.

Primer per neu toveta i després per neu molt glaçada, i a poc a poc ens anem situant prop de la carena que ens portarà fins al cim del Puigllançada, si be al final del torrent hem de descalçar-nos i pujar les rampes mes dretes sense els esquís i amb el piolo a la mà.

Al cim (2,409m, 2h45') molt de vent i fred, però amb una vista superba, tot i el repetidor. Aquest cim te una bona vista del Pirineu de la Cerdanya, on hi havia molt de torb; del Puigmal, ben carregat de neu; del Pedraforca i del Cadí......, del Turbón......
La baixada per les pistes en un moment, però amb glaç i perillós, però sense portejar, fins arribar a la porta del cotxe.

TOSSA D'ALP 2,536m
Des de l'estacionament de les pistes de la Masella de Coma Oriola (1,935m), prenem la vora de la pista que per la Coma Oriola ens portarà directament al cim.

Les últimes rampes, molt gelades i amb molt de vent, fins el cim de la Tossa (2,536m, 1h45').

Un cafè al Refugi del Niu de l'àliga, i descendim per les pistes en pocs minuts, i amb una neu de categoria i poca gent! Fins la porta del cotxe una altra vegada.

TOSSA PLANA DE LLES

2008-11-18T21:21:00.006+01:00

El dissabte de matí, Oroneta i Rapaz, juntament amb l'AfricaTwin i Marta, sortim del refu de Cap de Rec (1.940msnm) i agafem les dresseres que, a través del bosc, ens porten a la pista que uneix aquest refu amb el de Pradell.

A l'altura de l'estany de l'orri, abadonem la pista i travessant l'estany per la seua dreta i ens endisem pel Clot de l'orri, en forta pujada ens situem a la base de la Tossa, en mig d'extensos camps de neu.

Comencem a pujar, primer per neu dura, de vegades gelada, i despres directament per gel i neu ventada.

Arribem al cim (2.914msnm) i les vistes son fantàstiques sobre el Pirineu, ni un sol núvol. Les vistes excel·lents: Maladetes, Pica d'Estats, Carlit, Canigó, Puigmal, Tossa d'Alp, i cara nord del Cadí. Andorra ben carregada de neu. Al cim molt de fred i vent constant, molest i fred, molt fred.

A la baixada, les primeres pales amb bona neu, ventada a troços i regelada, però esquiable. La part intermèdia, un puto infern de neu encrostada i pedres visibles per l'efecte del fort vent, però poc a poc, es deixava "esquiar". L'última part, neu una mica mes pastosa però lliscava. Descans al refu de Pradell, i des d'aquí fins al refu de Cap de Rec. Pràcticament tot el camí esquiable fins 5 minuts abans de Cap de Rec per la pista d'esqui de fons. Neu a partir del 1900-2000m. El Refu de Cap de rec, tancat, o almenys no hi havia ningú. El del Pradell també tancat, sense part lliure.

El diumenge, voliem intentar el Puigmal, però s'ho vam pensar millor, i decidirem fer pista a Puigmal 2600, amb una neu molt bona i relativament, poca gent, sobretot a partir de mig dia. 7 hores d'esquí sense parar ni a dinar.

TAILLON DES DE BUJARUELO

2008-09-29T18:15:00.004+02:00

Una de les sortides a la muntanya que hem fet aquest estiu, ha estat a la zona d'Ordesa. Com que vam estar instal·lats uns dies a San Nicolás de Bujaruelo, vam decidir fer el Taillón, si be, fugint com quasi sempre de les rutes normals.

Sortim de San Nicolás (1.338msnm) en direcció al Port de Bujaruelo (2.273msnm), al que arribem en poc mes d'un hora i vint minuts. Uns metres abans d'arribar al coll, una mica amagada, hi ha una senda que a la dreta (Sud), que guanya un ressalt que ens situa en una espècie de plataforma. Seguint traces de camí per un terreny molt pedregós, guanyem el coll de la Forqueta de Gabieto (2.517msnm). Per baixar del coll, hem de fer un esforç d'intuïció i trobar les traces de camí, que en una travessa horitzontal i per terreny molt escarpat, ens deixarà a l'entrada d'una "Faja" molt espectacular.

Resseguint aquesta faixa, que es aèria però ampla, i després de travessar llocs esplèndids, el camí surt de la faixa per pujar sobtadament a un coll situat entre el Mondarruego, i la Punta Escuzana (2.729msnm). Ja portem 1400 metres de desnivell i 4 hores ininterrompudes de camí.
El Mondarruego (2848 msnm) està a tir de pedra des de aquest coll (uns 15 minuts). Nosaltres decidirem deixar-lo per altra ocasió i dirigir-nos cap al nostre objectiu, el Taillon.
Des de aquest coll podem observar el Llano de Salarons i el camí que ens portarà al Collado Blanco. Coll entre el Pico Blanco o Royo y el Taillon. Baixant a Salarons perdem uns 400 md, que tindrem que tornar a guanyar.
Es tracta de un camí poc freqüentat, però l'ajuda d'algunes fites i el sentit comú ens porten fins al Collado Blanco en 1 hora y mitja. Des del coll progresem en direcció NE, sense perdre massa altura. Abandonem les fites que continuen cap a la Bretxa de Roland i triem d'altres, direcció O, que indiquen el camí per ascendir per la aresta S del Taillon. El recorregut es evident, però ens costà molt d'esforç, ja que ja portàvem unes 6 hores i prop de 1800 md...uffff.
Fem el cim del Taillon i després de fer un mos ben merescut, tirem cap a la Bretxa de Roland. Si la ruta es vol fer en 2 jornades, hi han uns bons bivacs prop de la Bretxa. Son una mena de coves/baumes a la paret entre el Bazillac i la Bretxa.

Passem per la Bretxa i passem pel refugi de Serradets, en direcció al coll de Bujaruelo, passant sota el Glaciar (o lo que queda d'ell) del Taillon i la impressionant Cara N !!
Una vegada al coll de Bujaruelo, descendim pel camí de pujada en direcció a San Nicolás de Bujaruelo...Vinga! Que solament queden 900 md!!
En un total de 11 h arribem a la zona d'acampada.

PIC DE SAYÓ

2008-07-30T00:14:00.003+02:00

El dissabte 26 de juliol vam pujar al Pic de Sayó, a la zona de la Maladeta.
L’ascensió en sí no te massa complicacions, ja que és una ruta marcada clarament fins el Ibon de Cregüeña, i des d’aquí ja es pot anar intuint (amb el mapa, clar) cap a on ens hem de moure. Tot i la seua facilitat tècnica, es una zona molt feréstega i allunyada. La vall de Benasc estava plena de gom a gom, però nosaltres vam vore a molt poca gent (al cim de la Maladeta, al cim del Pic Mir i de pujada al llac).
A les 8 del matí sortim des del Plan de Senarta (1.400msnm), per la pista del banys, fins el desviament que ens portarà al Ibon de Cregüeña (1.465msnm). La pujada, per l’esquerra orogràfica del riu, és dura, constant i fatigosa, superant un parell de ressalts enormes de roca i pedreres de blocs, fins que s’arriba al Ibon de Cregüeña, desprès d’haver superat mes de 1.250m de desnivell. A les 11 hores, i vora el llac, una petita parada per menjar uns cacaos, i continuem, ja que encara que hem anat ràpids i nomes ens ha costat 3 hores des que hem sortit, encara ens queda un bon tros.
Ara hem de vorejar el Ibon, i intentar no despistar-se per poder prendre el “hombro” del Pic Le Bondidier i poder progressar. A l’altura del bivac, camp a través i intentant no trepitjar neu, ja que estava molt fastigosa i perillosa i amb moltes rimaies i molts “huecos” sota els neveros per on corrien grans rius d’aigua líquida, comencem a pujar. Aquesta pujada es molt penosa i complicada, ja que en la nostra intenció de no trepitjar neu, s’ha d’anar mirant molt be al camí per tal de no fer massa voltes i anar sempre traçant un línia ascendent.

Per sota de la cara E de Le Bondidier, la cosa es posa mes pendent, i els grans neveros ens fan arrimar-nos mes a aquesta paret. Un centenar de metres per sota nostre, el Ibon de la Maladeta (2.956msnm) encara està completament glaçat. Molt cansats i després de 6 hores pràcticament sense parar la marxa, arribem al Pic de Sayó, a 3.250msnm (encara que alguns mapes li donen una altura de 3.211msnm), i desprès de mes de 1.800m de desnivell. Les vistes, Magnfiques: N, el glaciar de la Maladeta, el salvaguardia, i com sempre, el mar de nuvols; a l’E, es Pic de Cordier, que supera al Sayó en uns pocs metres; al S, en primer terme e, Pic de Le Bondidier i darrere, el Pic de Cregüeña, mes darrere el Gallinero, i encara mes el Turbón; a l’O, les valls benasqueses: remuñe, lliterola, estos....., els pics de Perdiguero i satèl·lits, el cordal del Posets, i mes darrere, entre núvols, les tres sorores.
Desgraciadament, l’esgotament que portàvem i uns núvols amenaçadors (que desprès no van deixar ni una gota) ens van fer optar per no fer ni el Pic Mir ni el Pic de Cordier.
Fem un mos al bivac del coll de Cordier, i comencem a baixar directament cap al Ibonet de Cregüeña (2.445msnm), per un caos de pedres una mica perillós al començament de la baixada (vessant Oest de Le Bondidier), ja que la pala de pedres estava completament desfeta, i la pendent feia que al tocar una pedra, es mogueren 20. Quan arribem al Ibonet, ja hem baixat mes de 800m, però encara ens falten 1.000m fins on teníem el cotxe.

Poc a poc anàvem desmoralitzant-se ja que estàvem molt cansats, i cada cop que baixaves, anava fent mes i mes calor, fins que una vegada a dins del bosc, la humitat i la calor es feien insuportables. Finalment arribem al cotxe i podem descansar, desprès d’una bona excursió. El Pla de Senarta esta obert com a zona d’acampada, amb dutxes amb aigua calenta i banys. Ens cobraren 8 euros per un dia (3€ per la furgo + 5 € per dos persones), però no controlen massa el tema de la pernocta, perquè nosaltres estiguérem el cap de setmana sencer i ens cobraren 1 dia soles.

LA VALL FOSCA, UN PANORAMA QUE NO ES VEU

2008-07-17T16:14:00.003+02:00

Ara que FADESA, la gran constructora i responsable de la construcció del complex Vall Fosca Resort, sembla que ha petat, la presgunta es mes que obvia: Què va a ocòrrer amb tot el que està a mig construir?

La pràctica de les empreses contructores, es subcontratar els treballs a altres empreses, que en la practica son qui construeixen, però clar, si la empresa que ha de pagar aquestos serveis esta en concurs............logicament les empreses subcontratades poden escolir si continuen o no els seus treballs, doncs en el panorama de concurs de creditos, és realment un risc que avui dia, és dificil d'assumir per una petita empresa.

Però no passa res!!!, Fadesa assegura que les vivendes, i els hotels, i els camps de golf, que estan en vies de contrucció, s'acabaran de fer. 900 vivendes, 2.000 places d'hostaleria, tot i que nohan dit res de les pistes d'esqui, de les quals ja s'han posat les pilones (recordem que aquesta estació d'esqui debia estar en funcionament el 2006, pero de moment.......)

Gran negoci el del "ladrillo" no??

Ens van vendre el macropojecte Vallfoscaresort (esqui i allotjaments), com la solucio als problemes de la vall i dels seus habitants, però (seguint amb aquest reaonament) resulta que aquest projecte no te futur si no hi han pistes d'esqui. Ara, crec que tenen i tenim un problema mes gran que el que abans tenien.

I es que no aprenem mai.

http://www.casasfadesa.com/vallfosca-resort-ski-golf.htm

http://www.vallfosca.net/

2008-06-02T18:21:00.001+02:00

Pic d’Ernio – Gipuzkoa (Euskadi)

El dissabte passat aprofitarem que havíem d’anar a Euskadi, per fer algo de muntanya, com no! Ja sabíem que l’oratge no seria bo, però en sort podríem fer una passejada.
No coneixíem massa la zona, així que abans d’anar Fern i Iran em recomanàrem un parell de llocs: l’Ernio, un cim d’uns 1000 metres al N de Tolosa i el Txindoki, un cim molt més conegut que l’anterior, a la Sierra del Aralar.
Efectivament, el dissabte de vesprada ens va caure una bona tronada i pareguérem el dia. Diumenge va eixir el sol i a caminar! Es decidirem per l’Ernio, des de el paratge de Iturriotz. A Iturriotz s’arriba en cotxe des del poble de Asteasu en uns 15 minuts. A Iturriotz hi ha una impressionant casa que sembla ser una “venta”.

Des de Iturriotz ix un camí cap al S, senyalat amb marques grogues/blanques que et porta a l’Ernio. Coincideix durant un tros amb el GR-?, així que també hi ha marques rojes/blanques.
La ruta dura 1:30-2 h i té un desnivell positiu d’uns 500 m. No te cap dificultat tècnica però val la pena solament per les vistes de la costa Gipuzkoana, mentre es puja; i de les serres properes des del cim. Què verd que estava tot! Impressionant!

A 30-45 min del cim hi ha un “bar”, on sembla que fam un caldo i uns entrepans de xistorra acollonants... I a 5 minuts del cim hi ha una espècie de borda, molt neta, perfecta per a passar la nit (si ho haguérem sabut abans...).

El cim es particular, està ple de creus, com si fora el Nou Creus, del circ de Núria, però a lo gran.

En fi, una excursió diferent, fàcil, però si s’està per la zona, paga la pena, caminar fins a l’Ernio i gaudir del paisatge d’Euskadi!

PONT DE MAIG A PANTICOSA

2008-05-04T19:07:00.005+02:00

Hem estat el cap de setmana a la zona de panticosa. No haviem estat mai, així que era tot nou.

Per començar, el refugi de casa de piedra, be, la gent agradable, però l'entorn, fatal. Tot brut i desordenat. Sensació de desastre. Al cosat, el luxe. Hotel a 150€/nit. en fi.

Hi quedaba bastanta neu, però les condicions..........

El dijous ferem una excursió per la vall de bachimaña, en plan tranqui. a 1900m comença la neu, i cada cop mes gruix. despres anem a Portalet a vore com esta el tema.

El divendres, agafem els esqui i anem a la zona del anayet. Tirem unes horetes, i fem algunes baixades llargues amb una neu excel·lent, fins que la neu comença a fer-se tova, per baix de 2000m.

Abans de tornar a casa de piedra, passem per Lasarra, a veure "l'allau". Bestial i fem un mos tirats a ala gespa!

El dissabte, com que s'ho vam passar molt be esquiant, repetim, però a la zona del Aneou, fem un mena d'avantcim del canal roya, modest però que en sofereix la possibilitat d'esquiar en neu molt bona i en una zona molt bonica, amb el Midi vigilant. La part final incomoda, perque s'havia de fer un flanqueig molt llarg, per tal de pillar la neu millor. Ara ja se que eles flanquejos no son lo meu.

Com que el dia havia estat intens, a Lasarra a dinar, i despres siesta i visita a Sallent!

Diumenge, intent al Garmo negro, però l'estat de la neu, lesfalta de forces, la preocupació pel transit de tornada a BCN (excuses barates), ens han tirat arrere.

LES BULLOSSES

2008-04-09T19:27:00.003+02:00

Vam passar el cap de setmana a les bulloses, fent una mica d'esqui. Aqui penje les fotos.

La neu ja camençava a la Pista, que per sort era totalment esquiable.

El cel, de bon matí oferia un aspecte increible.
El llac de Les Bullosses, completament congelat, amb l'estalvi de temps per creuar-lo.
Encara queda un bon paquet de neu.
En mig del llac, amb els Perics al fons.

Saluuuut!!

CANALS DE L'ORDIGUER I AMAGADA A LA SERRA DEL CADÍ

2008-03-18T09:57:00.005+01:00

Be, doncs pose unes fotos de les canals que vam fer el cap de setmana del 15 i 16
de març. Aquesta priemra és de la canal Amagada. Una altra foto de la canal amagada.
La sortida de la Sàbat, amb una mica de cornisa i molt de pati.

El poble d'Estana de cami al Prat de Cadí.

El primer ressaltet de la canal de l'Ordiguer.

Es pot pasar per l'esquerra, facilment, o per la dreta.

Esperant a una companya a la sortida de l'ultim ressalt de l'Ordiguer.
Al Prat de Cadí, amb Narhinan, a qui trovàrem buscant un camí perdut.
Salut!!!

SOTLLO, PEL CORREDOR SSO (Intent)

2008-02-06T17:42:00.000+01:00

Aquest cap de setmana, hem estat a la zona de Baborte, amb la intenció de fer el Sotllo pel corredor SSO.
EL dissabte pujarem fins al Refu de Baborte, que estava en bones condicions i net, si be, algú (i no se quan de temps pot fer d’això) va deixar un break de llet, que òbviament s’havia fet malbé.(procurem no deixar menjar “perecedero” als refus, que això es converteix en fem).
Cau la tarda i la temperatura. A les 9 de la nit, -14ºC a 2.400msnm.
Al matí, s’alcem a les 8 i a les 9 comencem a caminar, a -15ºC. La neu en bon estat, si be, la nevada de dies enrere havia deixat un pam de neu nova.
Arribem a la base del corredor i comencem a pujar.-ho, primer per rampes suaus (max 45º-50º) i desprès del primer estretament, la cosa es posa mes vertical. El corredor ens costa quasi un parell d’hores, i mentrestant, el cel s’anava carregant i tapant. Quan sortim del corredor per l’embut somital, ens trobem amb molta boira espessa, vent fort i -10C, amb una sensació de fred molt acusada, i realment, un ambient una mica inquietant. En aquestes condicions no podem arribar al cim del sotllo, tot i que estem a 3.043?msnm (fita sud occidental del sotllo) i sabem que fins al cim no pot haver mes de 15 minuts. Però la veritat es que no es veia absolutament res i que collons, el cim allí està per a quan vulguem tornar.
Comencem a baixar per l’aresta SO del Sotllo, fàcil tot i que el vent ens feia anar amb molta cura. Arribem a al coll de la ruta normal, que separa la vall de Sotllo i la d’Estats, i baixem fins a la cometa de sotllo, on desfem el camí fins al Baborte, on es fem les motxilles i dinem alguna cosa (a -1ºC) i tirem cap a la vall, on arribem a les 19hores, després de 10 hores pràcticament ininterrompudes i un desnivell positiu de 700m i negatiu de mes de 1.600m.
La pista de Vallferrera és transitable fins el primer pàrquing. D’aquí en davant, hi ha molt de glaç.

PENYAGOLOSA DES DEL MAS D'EN BORRÀS

2008-01-11T10:23:00.000+01:00

Excursió molt recomanable per ascendir al Pic de Penyagolosa, per una ruta poc freqüentada i solitària, travessant extensos boscos i paratges que evoquen la duresa de la vida per aquetes comarques de muntanya. Comencem l’excursió a les 10’50 hores des del Mas de Borràs, a pocs quilòmetres de Villahermosa del Rio.
Hem d’agafar una senda clara que surt uns metres abans d’arribar al pàrquing del Mas. Des d’aquí hem d’anar guanyant alçada per bosc de pins, fins una pista, que agafem a la dreta i en unes fites, a la dreta per, altra vegada,a una senda. Poc a poc anem pujant pel mig del bosc, fins una nova pista, que no abandonarem fins que a l’esquerra ens trobem una senda que ens duu a la Porta de Penyagolosa, amb vistes magnifiques.

Continuem fins ala Font de la Mozas. La vista del Penyagolosa es constantment colpidora, 800 metres per damunt dels nostres caps.
Poc a poc, per senda clara anem aproximant-se al coll que separa les vessant Nord i Sud. Poc abans d’arribar al coll, podem vore un antic pou de neu, que ens assenyalarà que anem per bon camí. Des del coll podem ascendir còmodament al cim per camí costerut i evident. De camí, a 1680 msnm trobem un refugi lliure que ha estat recentment restaurat, i es pot dormir còmodament a terra, amb llar de foc, si be la neu sol acumular-se a la porta d’entrada.

Cim a 1814msnm en 3’30 hores, amb un dia increïble. Les vistes: el Montgó, el Montsià, el Caro, Gúdar completament nevat, Javalambre amb un aspecte realment hivernal, Espadà, La Calderona, etc.... Les condicions en què ens trobarem la muntanya no son habituals, ja que hi havia neu abundant, pràcticament des de la Font de las Mozas, i molt transformada i dura i la pendent constant ens va fer anar amb molta cura. Clar anàvem sense grampons, i els varem trobar a faltar ¡QUI HO DIRIA¡¡

La baixada, pel mateix camí fins al Mas de la Cambreta, i per una antiga pista fins al mas de Marcen, sota els cingles del mateix nom (cara Sud), i al Carbo per una senda molt confusa i perdedora, quasi abandonada. El Carbo és un grup de masies que encara avui estan habitades, on no arriba la llum, ni l’aigua, ni carretera o pista, únicament passa el GR-7.

Continuem descendint fins al Moli de Baix del Carbo, un lloc meravellós, amb un riu d’aigua clara i basses fondes, fins que passat el Pas del Aire, prenem una senda molt ben marcada que surt a l’esquerra (825msnm), fins al Mas de la Talaia, també habitat.

Des d’aquí busquem una senda que baixa al barranc, el travessa pel mateix llit, i a la dreta prenem un ramal que ens porta al Masico del Miedo, i en 20 minuts per la pista, al Mas de Borràs,punt de sortida.

En total, unes 7 hores d’activitat, i quasi 2.100 metres de desnivell total

Vall d'Estós - Pics de Clarabides 3.020m i 3.012m

2007-12-09T19:32:00.000+01:00

El pont de desembre vam estar a la Vall d'Estos. Aquest era l'única vall de la zona de Benasc que no haviem trepitjat.
Sortim de Barcelona el dijous de matí, i arribem al pàrquing de l'entrada de la Vall (1.280msnm) a mig dia, i mentre fem un mos, se'ns fan ja les 15:00 hores. Com que le dia cada cop és menys llarg, hem d'intentar afanyar-nos per no haver de caminar de nit. Tenim encara unes dos hores i mitja fins el refugi d'Estós (1.890msnm) i 610md.
Al mati següent s'alcem del llit a les 7:00 i mentre desdejunem i fem les boses donen les 8:30. Sortim del refu, prenent una senda que surt al costat dels banys del refu, i que en primer terme planeja pels prats fins creuar el barranc de Gías, que per traces de sendera anem seguint fins superar el primer ressalt de la vall, que ens dona pas als circs que conformen aquest indret.

Be, l'ascensió te poca cosa, pujar pujar i pujar, fins que es troba una canal ,suau de pendent, que ens porta a la la bretxa de gias. Des d'aqui ja no tenim mes que pujar el Gias a l'esquerra, i els clarabides a la dreta. Vam trobar una mica perillós el gias, mes que res per l'estat de la neu, així que ens conformarem amb els clarabides.

Despres, començà a entrar la boira, començà a nevar, i nosaltres començarem a baixar, i a baixar, i a baixar, fins al refu.

Al dia seguent, vam anar a visitar els llacs de batisielles, però es quedarem al inferior i poc a poc arribem al cotxe, i cap a barcelona. Un pont poc aprofitat esportivament parlant.

LA MUNTANYA SAGRADA (Text de "La Brasa")

2007-12-09T18:59:00.000+01:00

El passat 30 de novembre 5 aventurers d'EPV, vam dur a terme una que ja tenien pensada des de la primera fita del grup a l'Aplec Excursionista dels ppcc, EL CANIGÓ.

Aquest grup s'està consolidant com una alternativa als caps de setmana de superpet a bcn. I a més compten amb elements prou preparats com per fer inoblidable qualsevol sortida; Jordi, l'home de lleis, Orene, la fada bona, Oriol, el chef, Pere, o Tirants Blancs i Toni Revert, convertit en aquest cas en Mossèn Rafel Verdaguer que va ser l'encarregat de fer els honors a la muntanya sagrada.

A l'aplec ja els havia fet tota l'explicació del poemarro del verdaguer, mae déu quina brasa. I en el fons tots teníem encara més curiositat per anar a veure tant emblemàtica muntanya, i patejar-la, i pujar-hi fins a la creu, mae déu quina creu, la nostra.

Bé, com sempre anàvem sobrats de temps i arribàrem al refugi el divendres a les 2 de la matinada amb dues noves adquisicions, Ana i Gemma, dues amigues d'Orene que tot això de la muntanya s'ho trobaren fet. Com ja sabíem el refugi estava tancat i encara que ben a la vora hi havia un altre no ens posàrem a buscar-lo ja que guanyava la son amb diferència. De tota manera amb una tenda i amb sacs apreparats tampoc va ser tant dur. Sobretot per a mossèn Rafel que portava prestat un sac de plomes que encara que pesava una mica va ser la salvació...

El dissabte al matí carregats amb tota la motxilla i menjar i etc i amb un fred que pelava començàrem l'ascensió seguint les indicacions de la guia de muntanya. Vam passar per contrades plenes de neu i gel, fonts gelades, torrents gelats, rius gairebé gelats...quasi bé tot gelat. Clar això era la cara nord. No ens ho esperàvem perquè des d'on havíem començat a caminar tot es veia verd i sec. Però no tot era això. Després d'algun que altre ensurt (sustu) i d'uns quants esvarons d'eixos de: "mae meua ací em deixe el pontet" arribàrem a una vall verda, plena d'avets, bucòlica, preciosa on vam trobar la caseta de Heidi, en aquest cas es deia Cabana Aragó i eren quatre parets de pedra amb un sostre de pissarra per a 2 o 3 persones, clar nosaltres n'érem 7, però això no importava, itat?
Férem el paronet per agafar forces, un esmorzaret de pm. Vam decidir deixar allò innecessari en la cabana, ja que era el lloc on havíem decidit passar la nit i continuar fins al Canigó només amb els grampons, piolets, pals de passeig i menjar per al dinar al cim. La ruta continuava per la vall super bonica, però a mesura que s'anava tancant cap a l'esquerra s'anava convertint en un pedregar immmens, d'on cauen tantes pedres?? La muntanya estava totalment desfeta i el cim del Canigó en compte de ser com un camp de futbol, pensava jo per tots els actes que se celebren, és més estret que el saló de Ferran. Començàrem l'ascensió sempre mirant cap a la creu en un dia de sol i poc vent que ens va ser molt favorable. Fins que arribàrem a la xemeneia (aixumenera). Recollons quin patiment, és un tros superempinat, i dic super de super, amb uns passos seriosament complicats i en els quals no et pots despistar ni un segon si no vols caure rodolant, rodolant molt avall. Mossèn Rafel en veure allò va soltar un crit, entre ràbia, cansamenta i altres ítems que no vénen a compte i....o meravella de la natura, va provocar una allau de pedres. Sí, la imprudència i la desconeixença van ser la causa d'una allau en la xemeneia paral·lela a la que transitàvem. No us podeu imaginar quina impressió provoca escoltar una allau a menys de 20 metres, no mola gens. Prompte podreu veure el vídeo dels moments finals de l'ascensió de Mossèn, alenant com un gos però amb actitud xulesca desafiant a la càmera.I després d'això vam procedir a la lectura de una de les llegendes d'aquesta muntanya màgica i encantadora. La de les bruixes que es reunien els dissabtes al cim per passar comptes amb el seu senyor, el Dimoni, Boc roig de grans banyes. Després de fer-se les respectives fotos i dinar i gelar-se una estoneta vam decidir baixar, però ... al mossèn li van afectar les altures i va començar a marejar-se i li va costar molt més del que us penseu, perquè la situació no era la més apropiada per a marejos, un pas en fals podia ser fatal, fatídic i fins i tot mortal. Res d'això però no va passar i només va ser una qüestió de retrasar-se més del compte, i poder-se escaquejar de la motxilla una estona, que ja estava bé.

Férem el paronet per agafar forces, un esmorzaret de pm. Vam decidir deixar allò innecessari en la cabana, ja que era el lloc on havíem decidit passar la nit i continuar fins al Canigó només amb els grampons, piolets, pals de passeig i menjar per al dinar al cim. La ruta continuava per la vall super bonica, però a mesura que s'anava tancant cap a l'esquerra s'anava convertint en un pedregar immmens, d'on cauen tantes pedres?? La muntanya estava totalment desfeta i el cim del Canigó en compte de ser com un camp de futbol, pensava jo per tots els actes que se celebren, és més estret que el saló de Ferran. Començàrem l'ascensió sempre mirant cap a la creu en un dia de sol i poc vent que ens va ser molt favorable. Fins que arribàrem a la xemeneia (aixumenera). Recollons quin patiment, és un tros superempinat, i dic super de super, amb uns passos seriosament complicats i en els quals no et pots despistar ni un segon si no vols caure rodolant, rodolant molt avall.
Mossèn Rafel en veure allò va soltar un crit, entre ràbia, cansamenta i altres ítems que no vénen a compte i....o meravella de la natura, va provocar una allau de pedres. Sí, la imprudència i la desconeixença van ser la causa d'una allau en la xemeneia paral·lela a la que transitàvem. No us podeu imaginar quina impressió provoca escoltar una allau a menys de 20 metres, no mola gens.
Prompte podreu veure el vídeo dels moments finals de l'ascensió de Mossèn, alenant com un gos però amb actitud xulesca desafiant a la càmera.

I després d'això vam procedir a la lectura de una de les llegendes d'aquesta muntanya màgica i encantadora. La de les bruixes que es reunien els dissabtes al cim per passar comptes amb el seu senyor, el Dimoni, Boc roig de grans banyes.
Després de fer-se les respectives fotos i dinar i gelar-se una estoneta vam decidir baixar, però ... al mossèn li van afectar les altures i va començar a marejar-se i li va costar molt més del que us penseu, perquè la situació no era la més apropiada per a marejos, un pas en fals podia ser fatal, fatídic i fins i tot mortal. Res d'això però no va passar i només va ser una qüestió de retrasar-se més del compte, i poder-se escaquejar de la motxilla una estona, que ja estava bé.
Ens quedàrem sense aigua però providencialment trobàrem una fonteta de baixada que indicada per les encantades de la muntanya va ser la nostra salvació, de nou màgica i reveladora. El temps ens havia acompanyat al llarg de tota la jornada, dia asolellat i amb vents suaus del sud, en alguns moments calents i tot. Quan arribàrem a la cabana d'aragó per descansar estàvem torrats, i vam haver de fer foc i sopar i tot. Els arbres es burlaven dels nostres intents de traure'ls alguna branqueta, en fi va ser entretingut i alguna coseta els traguérem. La nit va continuar en la mateixa tònica, beguent vi, llegint llegendes del Canigó i descollonant-nos del fred que feia (1º) a dins de la cabana amb 7 persones, foc i tal, cadascú que s'imagine fora la temperatura. Només diré que a les 10 de la nit va nevar una miqueta, va ser un colofó perfecte, perquè de dormir...millor no parlar-ne. Vam esperar amb impaciència que es fera de dia perquè dormir no era possible i ens vam plantejar què fer. Les amigues d'Orene van triar una retirada a temps, i l'amic Oriol es va plantar com a guarda de la cabana sense possibilitat d'alternativa. Així només quedàvem 4 per fer la sortida als Gorgs del Cadí. La idea era estrenar els grampons que havíem llogat i clar férem un corredor de neu-gel de 300 metres amb grampons i piolets que déu n'hi do, jo em m'ha vida haguera pensat que es podia pujar per ahí. però sip, va ser apassionant i dur i fred i intens. I un cop en la Portelleta que estava gelada ens férem un corredor encara més alt de descens vora 500 metres, impressionant...tot acabava en uns gorgs que tots sabeu que són del Cadí, qui sap si és d'on naix eixe riu. el cas és que no férem patinatge artístic perquè no podíem, en grampons no t'esvares, però us promet que pista no en faltava, Déu ni do quina quantitat de gel....Finalment tornàrem a la cabana i amb un àpat a càrrec del xef Ori recobràrem les forces per fer la baixada fins als cotxes tope carregats...això sí deixàrem alguns records pel camí, per a què la gent no s'oblidara de nosaltres.

Ens quedàrem sense aigua però providencialment trobàrem una fonteta de baixada que indicada per les encantades de la muntanya va ser la nostra salvació, de nou màgica i reveladora. El temps ens havia acompanyat al llarg de tota la jornada, dia asolellat i amb vents suaus del sud, en alguns moments calents i tot. Quan arribàrem a la cabana d'aragó per descansar estàvem torrats, i vam haver de fer foc i sopar i tot. Els arbres es burlaven dels nostres intents de traure'ls alguna branqueta, en fi va ser entretingut i alguna coseta els traguérem. La nit va continuar en la mateixa tònica, beguent vi, llegint llegendes del Canigó i descollonant-nos del fred que feia (1º) a dins de la cabana amb 7 persones, foc i tal, cadascú que s'imagine fora la temperatura. Només diré que a les 10 de la nit va nevar una miqueta, va ser un colofó perfecte, perquè de dormir...millor no parlar-ne.
Vam esperar amb impaciència que es fera de dia perquè dormir no era possible i ens vam plantejar què fer. Les amigues d'Orene van triar una retirada a temps, i l'amic Oriol es va plantar com a guarda de la cabana sense possibilitat d'alternativa. Així només quedàvem 4 per fer la sortida als Gorgs del Cadí.
La idea era estrenar els grampons que havíem llogat i clar férem un corredor de neu-gel de 300 metres amb grampons i piolets que déu n'hi do, jo em m'ha vida haguera pensat que es podia pujar per ahí. però sip, va ser apassionant i dur i fred i intens. I un cop en la Portelleta que estava gelada ens férem un corredor encara més alt de descens vora 500 metres, impressionant...tot acabava en uns gorgs que tots sabeu que són del Cadí, qui sap si és d'on naix eixe riu. el cas és que no férem patinatge artístic perquè no podíem, en grampons no t'esvares, però us promet que pista no en faltava, Déu ni do quina quantitat de gel...
Finalment tornàrem a la cabana i amb un àpat a càrrec del xef Ori recobràrem les forces per fer la baixada fins als cotxes tope carregats...això sí deixàrem alguns records pel camí, per a què la gent no s'oblidara de nosaltres.

PEÑA DE LAS ONCE

2007-11-27T18:46:00.000+01:00

Aquest cap de setmana hem estat al massís de Cotiella.
La idea era anar el dissabte i fer el Cotiella, i el diumenge fer la Peña de las Once. El cas és que el cap de setmana es va modificar, ja que vam sortir de BCN a les 6 del mati, i entre el trànsit, la paradeta per esmorzar, i tal i qual, arribarem a Seira prop de les 11 del matí, així que vam decidir anar a Benás a fer unes compres que teníem pendents (barrabesing que diuen alguns!!).
Després, tornem cap a Seira i d'aquí a Barbaruens. El poble és fantàstic, petit, i en un ambient incomparable, rodejats de muntanyes: Cotiella al O, Chía al N i el Turbón a l’E.

Per anar a Armeña, hem d'arribar al poble, i agafar una pista bastant precària que surt cap a l’esquerra abans d'arribar al poble. En total uns 7 km de pista, fins on la neu ens va deixar. La neu comença a 1.400m. Deixem el cotxe i agafem el camí alternatiu al GR que puja pel Barranc d'Armeña, amb la neu molt tova, que dificulta el pas. Tardem 3 hores fins el refugi.

El refugi esta dotat d’emissora, matalassos, llar de foc, taula i bancs,i ens el trobarem en perfecte estat. Pensàvem que no estaríem sols, però es va fer de nit, i com que no venia ningú ....i no va vindre ningú. Encenem la llar i sopem. No tenim termòmetre, però segurament arribarem a -5ºC ó -6ºC de matinada. El vent bufava molt fort tota la nit i continuà bufant durant el dia.
Només alçar-nos de matí, reflexionem respecte a la ruta. Volem fer el Cotiella (2912 m), però som realistes i ho descartem. Són més de 1000 md amb l’estat de la neu, arribarem de nit al refugi, i encara queda baixar el cotxe...
Es decidim per la Peña de las Once (2650 m), la vista del Pirineu des d’allà ha de ser increïble. Sortim del refugi direcció N-NO, seguint el GR que passa al costat, fins al coll que separa la vertent de Plan i la de Barbaruens. Quina vista! Des d’aquí podem veure el Pedraforca i el Cadí!, el Montseny! La Pica!, el Mont Perdut!, el Batúa.....Es increïble, quin dia!!
Arribats al coll, la Peña de las Once queda a ma dreta, uns 300m mes amunt. Es pot pujar fent zig-zags, per una pala de neu d’uns 45-50º, evitant unes pedres que hi han a la dreta. Mirem en front i decidim pujar per un corredoret estret d’uns 100m i 65º-70ºque ens deixa directament a uns 200 m del cim. S’enfonsàvem fins a la cintura de neu, però finalment se’n surti’m traccionant sobre la neu mes endurida. Efectivament la vista des d’aquesta Peña és preciosa. Molt millor seria des de la Peña del Mediodía, que queda al NO, ja que és un poc més alta, però el vent es tan fort al cim i a la carena que ho descartem. Aguantàrem al cim lo just per mirar un poquet i fer les fotos de rigor. La sensació tèrmica és de -10 ºC com a mínim!
Tornem cap al refugi pel mateix camí, a poc a poc però sense pausa, mengem alguna coseta, arreglem el refu una mica, i cap a baix. A la baixada triem un camí diferent del de pujada, el GR, que va pel barranc d’Armeña, una mica engorrós ja que no es veuen marques ni traces de camí, sols fites semi soterrades pel pam de neu que hi havia. Anem baixant i en 2’30 hores, ens plantem al cotxe, que ho trobem amb un dit de glaç i a les 2 del migdia i a 1.400msnm marcava -0’5ºC. Una bona sortida de cap de setmana, encara que una mica decebuts per no poder fer el Cotiella. Tornarem!!

CRESTA DEL SOL

2007-11-05T17:51:00.000+01:00

El dissabte 27 de novembre vam fer la Cresta del Sol, oberta per Aspavil i CIa a principis d’aquest any.
L’aproximació, una mica confusa, però curta, travessant diverses canals fins situar-se al fil de l’aresta, en un coll molt definit i amb un spit a la dreta que marca el camí.
Les primeres passes, busquen el camí mes evident fins un gran pi, que marca la sortida del primer llarg de la via.

Com que hi ha moltes ressenyes de la via, adjunte directament les fotos.
Quan arribem al cim, signem el “llibre de visites” que marca el final de la via, i baixem al coll, una canal engorrosa per la pendent pronunciada de terra, un ràpel de 30 metres, i anem sortint de la canal per uns graons i passadissos que ens porten a la pista, per la qual després d’uns 30 minuts caminant arribem al cotxe.

Una cresta molt bonica i en un lloc preciós. Quan arribarem de mati, ens va sorprendre que les muntanyes del Port de Compte, el Cadí, i la Serra d'Ensija estaven cobertes de neu, que a poc a poc es va anar desfent. En resum, una bona sortida a la muntanya.

CRESTA OEST A LA PUNTA ALTA

2007-10-17T11:26:00.000+02:00

Arribem el divendres a mig dia a Caldes, on una vegada passat el control del parc, parem a dinar, i fem una mica de bloc, i una mica el ganso.
A primera hora de la tarda, anem a fer unes vies, sobretot d’adherència , que hi han a l’esquerra de la presa de Cavallers, nomes baixar les escales del final de la presa.
El dissabte, tot i que la idea era començar a caminar a les 8, ens retardem una mica, baixem al balneari de Caldes a carregar aigua i a les 9 comencem a caminar.
El camí comença només pujar a la presa, on unes escales que fan zig-zag ens situen al començament del bosc. El camí, no és camí. Intuïtivament anem pujant pel mig del bosc, esquivant les parets mes dretes, fins que 500 md i pràcticament 2 hores mes tard, ens situem al final de la Canal Fonda, sobre els 2.280msnm, al fil de la cresta.

A partir d’aquí, hi ha que resseguir la cresta, en una continua trepada. Unes vegades el fil ens permet seguir-ho pel lloc mes evident. Altres vegades hem de sortejar els passos mes compromesos. La cresta comença a tenir molt d’ambient i exposició, sobretot si es fa sense col·locar segurs de cap tipus i sense assegurar els passos. Tampoc es fàcil anar a l’emsamble ja que el terreny no ajuda gens ni mica i no ens sobrarà temps.
Comencen els primers passos realment compromesos, i jo, que no estava fi, deixe el fil de la cresta per la dreta. Oriol i Orene continuen pel fil. Com jo he anat per la part fàcil, desprès de grimpar i desgrimpar uns gendarmes i situar-me en una canal ampla d’herba i plaques de granit , em trobe que ràpidament els supere en altura, i els veig fer un perillós flanqueig fins la base d’un mur que pinta xungo, xungo, una mica desplomat. Un gran error meu va ser portar tots els catxarros a la motxilla, ja que al trobar-se el mur, solament pogueren muntar un ràpel i sortir del fil, uns 30 metres per baix d’on jo estava. Una vegada ens juntem tots tres, continuem ara sí, sense separar-nos, fins el cim del fals pic de Comalesbienes, un lloc realment terrible. Des d’aquí podem vore tot el que ens queda: terreny d’aventura 100%.
La cresta es torna estreta i aèria, amb un a mica de tot: passos d’equilibri, d’adherència, oposicions..... No obstant, anem resseguint el fil fins que després d’una bretxa, sota el cim del Comalesbienes, ens trobem amb el pas mes complicat de tota l’ascensió. En sí, aquest pas no te res mes que molta exposició. Oriol puja primer, i ens assegura. Clar, amb corda no és el mateix i el pas surt fàcilment. Des d’aquí, continuem grimpant pel fil, fins que un mur enorme ens barra el pas. El sortegem per la dreta, i enfilem els últims metres fins el cim del Comalesbienes (2.992msnm), continuant fins el coll intermedi, on deixem les motxilles i anem al Cim de la Punta Alta (3.014msnm).
La baixada l’emprenem pel coll que separa els dos cims, per un camí fitat però perdedor, passant per un petit estany que no em vist durant tot el dia, i que està just a sota del cim del Comalesbienes. Aquí descansem i dinem una mica, fem unes fotos, i es mentalitzem per acabar la jornada amb una llarga baixada de pràcticament 1000 md pel barranc de Comalesbienes.
Arribem al pàrquing de la presa a les 9 de la nit, desprès de 12 hores d’activitat intensa. Menys mal que la responsable del camp base, ens esperava amb un bon cuscús per sopar i reposar les forces.

ANIVERSARI D'UN ASSASSINAT

2007-10-09T13:49:00.000+02:00

Avui fa 40 anys de l’assassinat del revolucionari “argentino y cubano” a mans dels soldats bolivians y amb la “inestimable” ajuda de la CIA.

He trobat interessant posar un extracte de la carta de comiat que va enviar als seus pares, on, des del meu punt de vista i malgrat sentir la mort ben a prop, es ratifica en les seus conviccions com a revolucionari. Gent com aquesta fa molta falta en aquest mon en que vivim. VIVA EL CHE!!!

Queridos viejos: Otra vez siento bajo mis talones el costillar de Rocinante, vuelvo al camino con mi adarga al brazo. Hace de esto casi diez años, les escribí otra carta de despedida. Según recuerdo, me lamentaba de no ser mejor soldado y mejor médico; lo segundo ya no me interesa, soldado no soy tan malo. Nada ha cambiado en esencia, salvo que soy mucho más consiente, mi marxismo está enraizado y depurado. Creo en la lucha armada como única solución para los pueblos que luchan por liberarse y soy consecuente con mis creencias. Muchos me dirán aventurero, y lo soy, sólo que de un tipo diferente y de los que ponen el pellejo para demostrar sus verdades. Puede ser que ésta sea la definitiva. No lo busco pero está dentro del cálculo lógico de probabilidades. Si es así, va un último abrazo. (…)

Podeu trobar molta mes informació a:
http://es.wikipedia.org/wiki/Ernesto_Guevara

2007-10-04T17:04:00.001+02:00

El cap de setmana del 22 i 23 de setembre havíem previst sortir cap al Pirineu, amb l’objectiu de fer la cresta dels Besiberris. La cosa, a meitat de setmana no pintava massa be pel temps, però com que hi havia ganes de trepitjar granit, ens llançarem a la carretera el mateix divendres. Aquesta vegada aniríem tres xics: Oriol, Dominique, (al qual varem conèixer fent el Besiberri Sud fa un any) i el que subscriu.
Arribada a la presa de Cavallers a les 2 del mati, i nomes posar-se dins el sacs, comença a ploure. En un minut muntem la tenda i cap a dins a descansar.
Al mati següent, ja veiem que la cresta deuria esperar, ja que estava tot envoltat de núvols baixos, i no tenia pinta d’aclarir. – Xe, anem a fer un cafè a Boí i de pas anem a fer de turistes -. Dit i fet, visitem l’espectacular església de Santa Maria de Taüll, i fem un cafenet fins que ens entra la morrinya i tornem a la presa a preparar els trastos, a vore si demà podem fer algo.
La pujada de 700m, carregats i en plan tranqui, i sense adonar-se, cada vegada el cel mes negre. Finalment, just abans d’arribar a l’estanyet de riumalo, comença a ploure fort i ens parem sota un enorme bloc, i esperem, i esperem, i esperem.....
Com que no parava, decidim que algú vaja a buscar un lloc per plantar les tendes, però amb el sol tant moll, finalment busquem una roca per dormir. Aquesta “cova”, situada a la dreta de l’estanyet, te una boca d’un metre quadrat, i dins de “l’habitacle”, l’altura no passa d’un metre. Realment incòmode!!
Al mati següent tot continua igual, tot ben mullat, però decidim almenys, pujar al Besiberri Nord. En poc mes d’una hora i mitja ens plantem al peu del mur somital, on ens enfilem sense cordes per una canal amb un bloc que barra el pas, de la que sortim en travessa a l’esquerra fins una altra canal.

Aquí ve l’únic pas una mica complicat, que sense cordes és exposat. Es tracta d’un III amb bones preses de peus i mans, que una vegada superat, dona pas a cim.
La veritat es que fins i tot puc dir que tinguérem sort, perquè en el moment en que estàvem al cim, la boira va alçar-se una mica i poguérem vore les valls circumdants. De sobte, altra vegada es va tapar i començarem a desgrimpar el que havíem fet, amb cura, amb molta cura, ja que tot estava moll.
La baixada fins l’estanyet, molt rapida donant salts sobre els blocs, repleguem tot el material i cap a baix entre núvols i pluja.
Una bona sortida i un pic preciós

CRESTA DEL PEDRAFORCA EN IMATGES

2007-08-30T13:41:00.001+02:00

Penje una composció feta per Orene, del dia que férem aquesta cresta

TRAVESSA DEL MASSIS DEL PELVOUX

2007-08-29T17:34:00.000+02:00

El Parc Nacional de la Barre des Ecrins, es un immens tros de terra, muntanyes i pedres situat gairebé a la frontera italo-francesa. El punt de partida es el poble d’Ailefrioide (1510msnm). Des del camping del mateix nom, busquem la vall del Torrent du Celse Niere i prenem l ‘ampla senda que, poc a poc, ens situa a la part mitjana de la vall. (foto 1)

Sobtadament, el camí es separa en una bifurcació evident, (1993msnm). A l’esquerra, la senda que ens porta al refugi de Selé (2511msnm), i a la dreta, la senda que porta al refugi du Pelvoux (2704msnm), que no veiem fins 1 minut abans d’arribar-hi. L’aproximació ens ocupa 3h40m.
El refugi es gran i acollidor, i està permès cuinar. Federats amb reciprocitat, 10.60€ (foto 2)

Per començar la travessa, ens alcen del llit a les 4 del mati, i encara de nit ens situem darrere del refugi, i grimpem per unes escletxes graonades buscant la morrena de la glacera a l’esquerra del Torrent du Clot de l’Homme, per on van les traces de senda. Abans d’arribar al front de la gelera es fa un gir a l’esquerra pel millor pas, per tal de travessar el torrent, i desprès endinsar-nos per la Bosse de Siälouze (canal ampla amb trams de grimpada) fins a situar-nos a la glacera de Siälouze, a 3229msnm.
Ens calcem els grampons i entrem a la glacera, amb algunes esquerdes, i avancem amb tendència a la dreta, on ja s’intueix el colouir Coolidge, d’uns 500m i 45º, que ens portarà a la glacera del Pelvoux, a 3830msnm. (foto 3)

Des d’aquí sols ens queda remuntar suaus pales de neu dura cap al NO, fins el cim de la Pointe Poiseux, a 3943msnm. Per baixar, descendim directament al plató, ens encordem i comencem a travessar la glacera del Pelvoux en direcció E i despres al N, entre sèracs gegants. A l’estiu, normalment amb traça. Travessem la part superior de la glacera des Violettes, buscant un esperó situat a l’esquerra dels sèracs per on es desploma la glacera. Aquí hi ha un ràpel d’un poc mes de 30 metes, que amb corda de 60 queda una mica curt però factible. Es ressegueix l’espero fins que una bretxa ens indica el 2n i 3r ràpel, que per una canal ens situarà de nou a la part mitjana de la glacera des Violettes, havent salvat així els desnivell per on cauen els blocs de gel. (foto 4) Aquesta zona es d’una espectacularitat visual molt forta, i fa que la tensió siga constant. Des de la base de la canal travessem la glacera transversalment entre esquerdes molt grans i profundes a una banda i sèracs penjant sobre nosaltres a l'altra, per situar-nos a la base d’un mur de 20 o 25 metes a l’altra banda de la glacera des Voilettes. D’aquest mur penja una corda fixa amb nusos d’un buril. Degut a que mitja hora abans hem presenciat una situació molt perillosa d’uns alemanys que ens precedien, decidim escalar-ho per una zona a priori menys perillosa, assegurant als segons des de dalt. (foto 5)

En aquest promontori sobre la glacera, a 3070msnm,ens adonem que la part mes dura de la travessa ja ha passat, es relaxem una mica i dinem, i ja de pas deixem avantatge als alemanys. (foto 6)

Per sortir del promontori, hem de buscar una instal·lació de ràpel a l’esquerra que baixa per una canal que ens deixa sobre la morena lateral d’una glacera ja extinta, que resseguim en direcció a la vall, fins que un ressalt rocós d’un centenar de metres ens barra el pas. Aquest el superem per una canal que es talla al front, però que a la dreta ens permet baixar fins un buril des d’on rapel·lem a una glacera rocallosa anomenada Névé Pelissier, per buscar la sendera que descendeix cap a la vall per la morrena lateral, a la nostra esquerra. (foto 7)

Continuant el camí, travessarem al bosc, travessarem unes cingleres molt espectaculars per arribar finalment al poble d’Ailefroide, després de 14 hores i d’haver superat 1200m de desnivell positiu i mes de 2400m de negatiu. Participants: Oriol, Guifré, Orene i Jordi. Agost de 2007.

PETIT BLACK A L'ANETO

2007-08-09T13:01:00.000+02:00

Pose alguna foto de la sortida que vam fer a finals de juny de 2007. Degut a les nevades de maig, encara quedava prou neu a Coronas. Tot i això vam fer un vibac ben bo al llac superior.

Aquesta primera foto es d'abans d'arrivar al coll de Coronas, amb vista al corredor Estasen i Petit Black al centre (el mes estret).

La segona, és el Guifré, a la part mitja del corredor, abans d'agafar la Petit BlackUna vegada es surt del corredor, solament queda fer les agulles que ens barren el pas fin el cim de l'Aneto. A la foto, la sortida del corredor estasen. Continuant per l'aresta, el cim a 5 minuts. Al cim feia vent i fred, així que menjem algo al vibac que hi ha, i baixem fins als llacs de coronas i cap a Barcelona.

ARESTA DEL PIC RODO I CRESTA DE L'ANYELLER

2007-08-09T12:25:00.000+02:00

El cap de setmana del 28 i 29 de juliol, hem anat, Oriol Orene i un servidor a fer una volta per Nuria. Sortint d'Ulldeter, agafem el GR-11 fins el coll de noufonts, i des d'aqui, pel coll bernat, fins a la cabana de l'estanyet. La cabana, encara que no es cap meravella, et pot salvar d'un "apuro", si be soles caben dos o tres persones.

El diumenge, ens aproximem fins la base de l'aresta del pic rodó i comencem l'escalada. La primera part, es una aresta bastant vertical d'uns 350m, que comença amb una tàpia d'uns 30 metres (segons piades i el llibre de pako crestas hi han dos claus al final que nosaltres no veierem), segit d'una succesió de graderies tombades amb molt de pati. Es busca una placa de III amb un clau que dona pas al fil de l'aresta. En total 4 llargs (crec recordar), si be el segon llarg es pot fer a l'ensamble per les graderies. La segona part es la cresta propiament dita, la qual és fàcil, amb un rapel final.

La roca, doncs bona en general, si be el tram d'aresta és molt descompost.

La vista durant tot el recorregut es fantàstica, amb l'estanyet als nostres peus.

Com que al primer llarg, se'ns va caure la càmera de fotos fins a la base, tenim les fotos fetes amb el mòbil, que deixen prou que dessitjar.

Una vegada passat el ràpel, baixem per la bretxa de roques blanques fins el vibac que muntarem, i cap a Ulldeter. Previament anem fins la base de l'aresta a vore si trobem la camera de fotos i sorpressivament, la trobem i funciona, despres d'hever caigut mes de 60 metres!!!!

ELS ALPS

2007-08-01T19:10:00.000+02:00

Ara que sembla que el viatje als Alps, esta mes prop, que les condicions de La Barre des Écrins son mitjanament bones, he estat revisant fotos de l'anterior visita a la Vall d'Aosta, i penje unes quantes fotos de les excursions que férem.

(Foto 1) L'aresta final del Càstor, molt estètica i amb pati, però facil.

(Foto 2) Glaciar de Liss vist des dels vàters del Refugi de Gniffeti.

Realment impressionant.

(Foto 3)Entrada del Refugi Gniffeti.

Ara sols queda planificar l'ascensió a la Barre, i esperar

que el temps i la neu ens respecte. L'any passat vam tindre

uns dies de tempesta, i ens caigueren 60 cm de neu en dos

dies, increible!! ja que estavem en ple mes d'agost.

CRESTA DEL PEDRAFORCA

2007-06-25T22:20:00.000+02:00

Des que vam descobrir el Pedraforca, hem pasat per aquest massís, unes quantes vegades. Unes, simplement a pujar al cim del pollegó o a passetjar, a l'hivern o a la primavera. Aquesta vegada vam tornar a fer la cresta.

La primera dificutat va ser trobar una ressenya mitjanament completa, que no trobarem. De fet, sols teniem un paper de 10 linies escrit a ma, copiat d'una mini piada.

L'inici el fem des del Refugi Lluís Estasen, des d'on sortim a les 10'45 en direcció a la Tartera.

Despres de passar un ressalt que divideix la Tartera, ens desviem a la dreta buscant l'evident Cresta de Cabirols. (foto 1)

Ens emfilem a la dreta cap a la cresta i despres per una canal herbosa i amb pedra descomposta fins el fil de l'aresta, en un coll. Ens equipem i comencem per una divertida grimpada, que al poc es converteix en una aresta molt descomposta,la qual cosa fa que la marxa es faja lenta, passant els pasos mes exposat d'un en un i amb molt de compte, ja que les pedres cauen per la cara nord, centenars de metres sota les nostres bambes.

De seguida ens trobem amb un fals cim, on comencen les dificultats. Un pas horitzontal de 4 metres, per un fil de pedres amuntegades i soltes, per acabar en una torre de pedra, on uns cordinos i bagues ens indiquen el punt del primer rapel.

Pasem d'un en un i asegurats, per tal de rapelar uns 30 metres fins una comoda reunio (3 persones), que dóna pas a una xemeneia de III. Aquesta, tot i ser fàcil, impressiona, ja que sota els teus peus hi han uns 50m de caiguda. Superada la xemenia, un flanquig exposat a l'esquerra, ens porta a "l'orella oest" del Gat, des d'on rapelem fins un coll impressionant (foto 3). Aqui acaven varies vies d'escalada de la cara Nord, entre elles la "Homedes".

Per terreny ja mes facil, comencem a remuntar, amb tendencia a la dreta per unes marques rojes, fins un coll que ens permet observar el Cim del Calderer. Aqui comença un flanqueig per la cara nord, amb un pati impressionant, que s'ha de salvar pels llocs mes evidents, per pasar el coll de la cova, i en un nou flanqueig per unes plaques, buscar una canal pedregosa que ens deixa a la part mes alta de la cresta del Calderer, que ja el tenim a tir. Abans d'arribar, haurem de fer alguns pasos exposats però fàcils.

Cim del Calderer, dinar, i continuar, que encara no hem acabat i ja son les 17:00h.

Reseguint la cresta cap a l'oest, anem salvant desnivells pels indrets mes evidents, fent dos ràpels de uns vint metres que tot i questan equipades amb cadenes. Despres el cami es limita a resseguir l'aresta, de vegades descomposta fins el cim del Pollegó Superior, i d'aqui, buscant el cami mes còmode fins la sortida de la canal del verdet, que desgrimpem amb cura i amb calma.

Des del coll del Verdet fins el Refugi Lluis Estasen per la sendera que travesa la cara nord del Pedra.

Arribem a les 20:00h. Una bona pallissa.

Al dia seguent la preteníó era anar a escalar, i anarem. La cita, a Montgrony. Però escalar escalar, el que es diu escalar..........

2007-06-14T13:28:00.001+02:00

El cap de setmana del 9 i 10 de juny, ens hem endinsat en una de les zones mes allunyades de la “civilització” que crec que avui en dia hi podem trobar al Piri.El refugi de Broate (http://www.feec.org/Informacio%20Gral/Refugis/refugi.php?idRef=1298 ) és a un indret molt solitari, tant que no hem vist cap ésser humà en

48 hores, amb tot el que això suposa. L’estat del

refu, és impecable, solament que no te llum, i la

ràdio d’emergència, no se si funciona.
El divendres arribem a la 1 de la nit, desprès

d’una hora de pista forestal en estat molt precari,

molt justeta per a un turisme. Dormim al costat

del cotxe, al final de la pista.
Al dia següent, prompte, sortim cap al pla de Boavi,

on, desprès de creuar-lo fins al final, podem

travessar el riu per una passarel·la precària.

Continuem per uns boscos espectaculars d’avets immensos, que fan que el lloc siga molt ombrívol i humit.

Una nova drecera, pont de fusta cap a l’esquerra, ens endinsa a la vall de Broate, si be el camí és poc clar i perdedor. La pujada és dura, ja que el pla de Boavi està a 1400msnm, i el refugi es a mes de 2200msnm, situat damunt d’un promontori granític, en mig del “plató”.

La tarda la passem “esquivant” les tempestes i quan ens deixava el temps, inventant-se vies de catxarreria a prop del refu. La roca es excel·lent en aquesta zona.
Finalment arriba la nit, i sorpresivament, estem sols en la immensitat d’aquest paratge, amb l’esperó NO del Guins de l’Ase que cau directament a la porta del refugi, i darrere, la mole del Sotllo, que encara presenta unes condicions boníssimes, en quan a neu es refereix.

Al dia següent, el temps no ens dona treva, però tot i això sortim a veure que podem fer. La idea era fer el sotllo, però ni tant sols podem veure’l, així que decidim anar per la vall de Broate fins el final, arribant a la “frontera” catalano-francesa”, on ens veiem sorpresos de la quantitat de neu que es veu a la cara Nord de la Pica d’Estats.
A la divisòria, fem un gir de 90º a l’esquerra, i comencem a caminar, amb alguns pasets de grimpada, per la carena fronterera, fins que en poc mes de 2 hores, arribem al pic de Montestauró, el qual és un mirador impressionant de la vertent francesa del Massís de la Pica.
La baixada des d’aquest punt és fàcil, i aprofitant els “neveros”· que en aquesta zona es conserven, anem deixant-se lliscar fins al fons de la vall, amb alguns problemes per creuar els nombrosos riuets que ens van apareixent.

Arribem al refu, repleguem trastos, el netegem una mica, baixem algo de fem (menjar liofilitzat començat) que hi havia i deixem una bombona de gas (rosca universal), i ens anem cap a baix. La baixada, es fa lenta ja que està tot moll, i hi ha alguns passos en que s’ha de destrepar a la vora d’una cascada impressionant.
Arribem al pla de Boavi i ens trobem a les primeres dos persones que veiem des de fa dos dies, que ens pregunten estranyats d’on venim i creuem algunes paraules de cortesia. Prenem el cotxe, pista fins Tavascan, i allí es peguem un bon homenatge culinari, cafè i cap a Barcelona.
És possible que el pròxim cap de setmana tornem, ja que hem vist que hi ha la possibilitat de fer un bonic corredor d’uns 400m a la cara Nord del Guins de l’Ase (foto) i d’aquí al Sotllo per la carena que separa aquestos pics, baixant novament a Broate pel camí normal. Això seria segurament la última (o últimes) possibilitat de fer corredors a Catalunya.
Salut

300 ANYS D'OCUPACIÓ, I ACÍ ESTEM

2007-04-25T10:09:00.000+02:00

Hui, 25 d’abril, fa 300 anys que es va produir el fet mes rellevant per a la nostra cultura: La pèrdua de la Batalla d’Almansa. Malgrat que hem patit tres llargs segles d’ocupació, potser seria bo pensar en positiu, i agafar-nos a un clau ardent: Encara estem vius com a poble, ferits, inclús potser que ferits greument, però si en tres cents anys no han acabat amb la nostra cultura i amb la nostra llengua, potser queda esperança per pensar que no tot està perdut.
Ara tenim un Estat de Dret on, malgrat ser la minoria lingüística i cultural, podem adreçar-nos per fer respectar els nostres drets, i per tant, la nostra situació és ara, indiscutiblement, millor que fa tres cents anys.
Les pròximes eleccions autonòmiques poden fer que, 300 anys després d’aquella batalla, si be no guanyarem la guerra, sí guanyarem una batalla.

CRESTA DE PEGUERA I VOLTA 360º AL PEDRAFORCA 14-15 ABRIL 2007

2007-04-19T16:55:00.000+02:00

Aquest cap de setmana he anat a probar la cresta de Peguera amb Oriol, Pere i Orene. El lloc es un indret solitari, el poble abandonat de Peguera, al Berguedà. Tota la cresta es un recoirregut fàcil, no massa aeri, però molt bonic. Ens va ploure intermitentment durant el recorregut, i això va fer que haguerem d'anar en molta precaució. Així i tot, jo mateix em vaig endur un cop a l'espinilla que no fa gens de gràcia. Hi han tres o cuatre ràpels, un d'ells una mica "guarret", ja que l'eixida queda una mica estranya.

Per la tarda, anarem al Refugi Lluis Estasen amb la idea de fer la cresta dels cabirols al Pedraforca al dia següent, si bé, degut a la quantitat de neu i al temps que feia, vam optar per fer la volta de 360ª al Pedra. Una sortida relaxada i molt guapa, amb unes bones vistes de totes les cares del Pedra. El recorregut ho varem fer a la inversa de com és normal (crec), es a dir, primer pujan fins al Collell, baixar a Gòsol, i pujada continua fins al refugi per la cara sud.

A la segona foto es pot vore com estava el Pedra desde la plaça de Gòsol. Realment, aquest any es un dels pocs dies que s'ha vist així de neu.

A Gòsol ens vam comprar una mica d'embotit i ens ho vam menjar de camí cap al refugi. Aquesta segona part del camí, sobretot al començament es una mica liosa, ja que has de creuar la carretera i algun cami forestal, i no està massa ben indicat.

CANAL AMAGADA. MARÇ 20007

2007-04-19T12:08:00.000+02:00

Jordi i Orene
Temps: 11 hores (si be, es pot realitzar en 8 segons les condicions)
Material: Doncs algunes bagues llargues, tascons i algun friend mitjà, així com estaques si la neu es deixa. Ràpel equipat amb dos claus i varies cintes

La Canal Amagada, es un corredor no gaire llarg (400m segons les piades) que s’enfila a la dreta de la Canal de l’Ordiguer, a la Serra del Cadí. No presenta passos difícils si hi ha bona neu. En el cas de que no hi haja bona neu, es pot complicar algo. Les condicions en que la vam fer eren horribles. Molt de fred, molt de vent (supose que cops màxims de Nord de mes de 100 o 120 km/hora i sensació tèrmica baixíssima)
Nosaltres ens la trobarem amb neu poc consistent i ventada.
La ruta comença al principi de l’Ordiguer (2 hores i algo més des d’Estana). Nomes enfilar-se, hem de buscar el millor pas per aproximar-se a un primer ressalt de roca d’uns tres o quatre metres. Aquest es pot passar per l’esquerra, per una espècie de díedre, però al ser difícil de protegir, queda un a mica exposat. Nosaltres ho vam passar per la dreta, menys exposat, i amb una mica de dificultat per la poca consistència de la neu i la falta de preses fiables.
Uns llargs, i ens trobem amb un segon ressalt, que com que la neu estava força be al tram mig, es podia passar. Un altre llarg, fins la roca empotrada, amb un començament prou vertical de neu: únicament uns 5 metres, però quasi be de 65º. Reunió al bloc empotrat i sortida fins al ràpel en un llarg flanqueig. En aquest punt, les pedres queien a banda i banda per l’efecte del fort vent.
Es prepara el ràpel, en un lloc força inquietant, d’uns 10 o 15 metres que es pot allargar fins el Corredor Sàbat (calculem que uns 15 o 20 metres mes). Des de la repissa on et deixa el ràpel, un curt flanqueig poc exposat, encara que la neu aquí no estava massa bona per fer filigranes, i ens endinsem al Corredor Sàbat. Des d’aquí, amb neu mes consistent, tres o quatre llargs més, amb un parell de murs de pedra fàcils però poc protegibles, i sortida espectacular al fil de carena del Cadí per un tram exposat i canaleta, on únicament es pot col·locar alguna baga, i d’aquella manera.
Una activitat molt bonica, però si pilla un dia ventós com el dissabte, doncs es progressa molt a poc a poc i es passa molt de fred. No ens va tocar el sol fins dalt de tot, a les 4 o les 5 de la tarda.
La resta, doncs continuar el GR fins la Canal del Cristall, i baixar aquesta (per PR) fins el prat del cadí, i des d’aquí fins a Estana.