CRESTA OEST A LA PUNTA ALTA

Arribem el divendres a mig dia a Caldes, on una vegada passat el control del parc, parem a dinar, i fem una mica de bloc, i una mica el ganso.
A primera hora de la tarda, anem a fer unes vies, sobretot d’adherència , que hi han a l’esquerra de la presa de Cavallers, nomes baixar les escales del final de la presa.
El dissabte, tot i que la idea era començar a caminar a les 8, ens retardem una mica, baixem al balneari de Caldes a carregar aigua i a les 9 comencem a caminar.
El camí comença només pujar a la presa, on unes escales que fan zig-zag ens situen al començament del bosc. El camí, no és camí. Intuïtivament anem pujant pel mig del bosc, esquivant les parets mes dretes, fins que 500 md i pràcticament 2 hores mes tard, ens situem al final de la Canal Fonda, sobre els 2.280msnm, al fil de la cresta.

A partir d’aquí, hi ha que resseguir la cresta, en una continua trepada. Unes vegades el fil ens permet seguir-ho pel lloc mes evident. Altres vegades hem de sortejar els passos mes compromesos. La cresta comença a tenir molt d’ambient i exposició, sobretot si es fa sense col·locar segurs de cap tipus i sense assegurar els passos. Tampoc es fàcil anar a l’emsamble ja que el terreny no ajuda gens ni mica i no ens sobrarà temps.
Comencen els primers passos realment compromesos, i jo, que no estava fi, deixe el fil de la cresta per la dreta. Oriol i Orene continuen pel fil. Com jo he anat per la part fàcil, desprès de grimpar i desgrimpar uns gendarmes i situar-me en una canal ampla d’herba i plaques de granit , em trobe que ràpidament els supere en altura, i els veig fer un perillós flanqueig fins la base d’un mur que pinta xungo, xungo, una mica desplomat. Un gran error meu va ser portar tots els catxarros a la motxilla, ja que al trobar-se el mur, solament pogueren muntar un ràpel i sortir del fil, uns 30 metres per baix d’on jo estava. Una vegada ens juntem tots tres, continuem ara sí, sense separar-nos, fins el cim del fals pic de Comalesbienes, un lloc realment terrible. Des d’aquí podem vore tot el que ens queda: terreny d’aventura 100%.
La cresta es torna estreta i aèria, amb un a mica de tot: passos d’equilibri, d’adherència, oposicions..... No obstant, anem resseguint el fil fins que després d’una bretxa, sota el cim del Comalesbienes, ens trobem amb el pas mes complicat de tota l’ascensió. En sí, aquest pas no te res mes que molta exposició. Oriol puja primer, i ens assegura. Clar, amb corda no és el mateix i el pas surt fàcilment. Des d’aquí, continuem grimpant pel fil, fins que un mur enorme ens barra el pas. El sortegem per la dreta, i enfilem els últims metres fins el cim del Comalesbienes (2.992msnm), continuant fins el coll intermedi, on deixem les motxilles i anem al Cim de la Punta Alta (3.014msnm).
La baixada l’emprenem pel coll que separa els dos cims, per un camí fitat però perdedor, passant per un petit estany que no em vist durant tot el dia, i que està just a sota del cim del Comalesbienes. Aquí descansem i dinem una mica, fem unes fotos, i es mentalitzem per acabar la jornada amb una llarga baixada de pràcticament 1000 md pel barranc de Comalesbienes.
Arribem al pàrquing de la presa a les 9 de la nit, desprès de 12 hores d’activitat intensa. Menys mal que la responsable del camp base, ens esperava amb un bon cuscús per sopar i reposar les forces.

ANIVERSARI D'UN ASSASSINAT

Avui fa 40 anys de l’assassinat del revolucionari “argentino y cubano” a mans dels soldats bolivians y amb la “inestimable” ajuda de la CIA.

He trobat interessant posar un extracte de la carta de comiat que va enviar als seus pares, on, des del meu punt de vista i malgrat sentir la mort ben a prop, es ratifica en les seus conviccions com a revolucionari. Gent com aquesta fa molta falta en aquest mon en que vivim. VIVA EL CHE!!!

Queridos viejos: Otra vez siento bajo mis talones el costillar de Rocinante, vuelvo al camino con mi adarga al brazo. Hace de esto casi diez años, les escribí otra carta de despedida. Según recuerdo, me lamentaba de no ser mejor soldado y mejor médico; lo segundo ya no me interesa, soldado no soy tan malo. Nada ha cambiado en esencia, salvo que soy mucho más consiente, mi marxismo está enraizado y depurado. Creo en la lucha armada como única solución para los pueblos que luchan por liberarse y soy consecuente con mis creencias. Muchos me dirán aventurero, y lo soy, sólo que de un tipo diferente y de los que ponen el pellejo para demostrar sus verdades. Puede ser que ésta sea la definitiva. No lo busco pero está dentro del cálculo lógico de probabilidades. Si es así, va un último abrazo. (…)




Podeu trobar molta mes informació a:
http://es.wikipedia.org/wiki/Ernesto_Guevara

El cap de setmana del 22 i 23 de setembre havíem previst sortir cap al Pirineu, amb l’objectiu de fer la cresta dels Besiberris. La cosa, a meitat de setmana no pintava massa be pel temps, però com que hi havia ganes de trepitjar granit, ens llançarem a la carretera el mateix divendres. Aquesta vegada aniríem tres xics: Oriol, Dominique, (al qual varem conèixer fent el Besiberri Sud fa un any) i el que subscriu.
Arribada a la presa de Cavallers a les 2 del mati, i nomes posar-se dins el sacs, comença a ploure. En un minut muntem la tenda i cap a dins a descansar.
Al mati següent, ja veiem que la cresta deuria esperar, ja que estava tot envoltat de núvols baixos, i no tenia pinta d’aclarir. – Xe, anem a fer un cafè a Boí i de pas anem a fer de turistes -. Dit i fet, visitem l’espectacular església de Santa Maria de Taüll, i fem un cafenet fins que ens entra la morrinya i tornem a la presa a preparar els trastos, a vore si demà podem fer algo.
La pujada de 700m, carregats i en plan tranqui, i sense adonar-se, cada vegada el cel mes negre. Finalment, just abans d’arribar a l’estanyet de riumalo, comença a ploure fort i ens parem sota un enorme bloc, i esperem, i esperem, i esperem.....
Com que no parava, decidim que algú vaja a buscar un lloc per plantar les tendes, però amb el sol tant moll, finalment busquem una roca per dormir. Aquesta “cova”, situada a la dreta de l’estanyet, te una boca d’un metre quadrat, i dins de “l’habitacle”, l’altura no passa d’un metre. Realment incòmode!!
Al mati següent tot continua igual, tot ben mullat, però decidim almenys, pujar al Besiberri Nord. En poc mes d’una hora i mitja ens plantem al peu del mur somital, on ens enfilem sense cordes per una canal amb un bloc que barra el pas, de la que sortim en travessa a l’esquerra fins una altra canal.

Aquí ve l’únic pas una mica complicat, que sense cordes és exposat. Es tracta d’un III amb bones preses de peus i mans, que una vegada superat, dona pas a cim.
La veritat es que fins i tot puc dir que tinguérem sort, perquè en el moment en que estàvem al cim, la boira va alçar-se una mica i poguérem vore les valls circumdants. De sobte, altra vegada es va tapar i començarem a desgrimpar el que havíem fet, amb cura, amb molta cura, ja que tot estava moll.
La baixada fins l’estanyet, molt rapida donant salts sobre els blocs, repleguem tot el material i cap a baix entre núvols i pluja.
Una bona sortida i un pic preciós