El passat 30 de novembre 5 aventurers d'EPV, vam dur a terme una que ja tenien pensada des de la primera fita del grup a l'Aplec Excursionista dels ppcc, EL CANIGÓ.
Aquest grup s'està consolidant com una alternativa als caps de setmana de superpet a bcn. I a més compten amb elements prou preparats com per fer inoblidable qualsevol sortida; Jordi, l'home de lleis, Orene, la fada bona, Oriol, el chef, Pere, o Tirants Blancs i Toni Revert, convertit en aquest cas en Mossèn Rafel Verdaguer que va ser l'encarregat de fer els honors a la muntanya sagrada.
A l'aplec ja els havia fet tota l'explicació del poemarro del verdaguer, mae déu quina brasa. I en el fons tots teníem encara més curiositat per anar a veure tant emblemàtica muntanya, i patejar-la, i pujar-hi fins a la creu, mae déu quina creu, la nostra.
Bé, com sempre anàvem sobrats de temps i arribàrem al refugi el divendres a les 2 de la matinada amb dues noves adquisicions, Ana i Gemma, dues amigues d'Orene que tot això de la muntanya s'ho trobaren fet. Com ja sabíem el refugi estava tancat i encara que ben a la vora hi havia un altre no ens posàrem a buscar-lo ja que guanyava la son amb diferència. De tota manera amb una tenda i amb sacs apreparats tampoc va ser tant dur. Sobretot per a mossèn Rafel que portava prestat un sac de plomes que encara que pesava una mica va ser la salvació...
El dissabte al matí carregats amb tota la motxilla i menjar i etc i amb un fred que pelava començàrem l'ascensió seguint les indicacions de la guia de muntanya. Vam passar per contrades plenes de neu i gel, fonts gelades, torrents gelats, rius gairebé gelats...quasi bé tot gelat. Clar això era la cara nord. No ens ho esperàvem perquè des d'on havíem començat a caminar tot es veia verd i sec. Però no tot era això. Després d'algun que altre ensurt (sustu) i d'uns quants esvarons d'eixos de: "mae meua ací em deixe el pontet" arribàrem a una vall verda, plena d'avets, bucòlica, preciosa on vam trobar la caseta de Heidi, en aquest cas es deia Cabana Aragó i eren quatre parets de pedra amb un sostre de pissarra per a 2 o 3 persones, clar nosaltres n'érem 7, però això no importava, itat?
Férem el paronet per agafar forces, un esmorzaret de pm. Vam decidir deixar allò innecessari en la cabana, ja que era el lloc on havíem decidit passar la nit i continuar fins al Canigó només amb els grampons, piolets, pals de passeig i menjar per al dinar al cim. La ruta continuava per la vall super bonica, però a mesura que s'anava tancant cap a l'esquerra s'anava convertint en un pedregar immmens, d'on cauen tantes pedres?? La muntanya estava totalment desfeta i el cim del Canigó en compte de ser com un camp de futbol, pensava jo per tots els actes que se celebren, és més estret que el saló de Ferran. Començàrem l'ascensió sempre mirant cap a la creu en un dia de sol i poc vent que ens va ser molt favorable. Fins que arribàrem a la xemeneia (aixumenera). Recollons quin patiment, és un tros superempinat, i dic super de super, amb uns passos seriosament complicats i en els quals no et pots despistar ni un segon si no vols caure rodolant, rodolant molt avall. Mossèn Rafel en veure allò va soltar un crit, entre ràbia, cansamenta i altres ítems que no vénen a compte i....o meravella de la natura, va provocar una allau de pedres. Sí, la imprudència i la desconeixença van ser la causa d'una allau en la xemeneia paral·lela a la que transitàvem. No us podeu imaginar quina impressió provoca escoltar una allau a menys de 20 metres, no mola gens. Prompte podreu veure el vídeo dels moments finals de l'ascensió de Mossèn, alenant com un gos però amb actitud xulesca desafiant a la càmera.I després d'això vam procedir a la lectura de una de les llegendes d'aquesta muntanya màgica i encantadora. La de les bruixes que es reunien els dissabtes al cim per passar comptes amb el seu senyor, el Dimoni, Boc roig de grans banyes. Després de fer-se les respectives fotos i dinar i gelar-se una estoneta vam decidir baixar, però ... al mossèn li van afectar les altures i va començar a marejar-se i li va costar molt més del que us penseu, perquè la situació no era la més apropiada per a marejos, un pas en fals podia ser fatal, fatídic i fins i tot mortal. Res d'això però no va passar i només va ser una qüestió de retrasar-se més del compte, i poder-se escaquejar de la motxilla una estona, que ja estava bé.
Férem el paronet per agafar forces, un esmorzaret de pm. Vam decidir deixar allò innecessari en la cabana, ja que era el lloc on havíem decidit passar la nit i continuar fins al Canigó només amb els grampons, piolets, pals de passeig i menjar per al dinar al cim. La ruta continuava per la vall super bonica, però a mesura que s'anava tancant cap a l'esquerra s'anava convertint en un pedregar immmens, d'on cauen tantes pedres?? La muntanya estava totalment desfeta i el cim del Canigó en compte de ser com un camp de futbol, pensava jo per tots els actes que se celebren, és més estret que el saló de Ferran. Començàrem l'ascensió sempre mirant cap a la creu en un dia de sol i poc vent que ens va ser molt favorable. Fins que arribàrem a la xemeneia (aixumenera). Recollons quin patiment, és un tros superempinat, i dic super de super, amb uns passos seriosament complicats i en els quals no et pots despistar ni un segon si no vols caure rodolant, rodolant molt avall.
Mossèn Rafel en veure allò va soltar un crit, entre ràbia, cansamenta i altres ítems que no vénen a compte i....o meravella de la natura, va provocar una allau de pedres. Sí, la imprudència i la desconeixença van ser la causa d'una allau en la xemeneia paral·lela a la que transitàvem. No us podeu imaginar quina impressió provoca escoltar una allau a menys de 20 metres, no mola gens.
Prompte podreu veure el vídeo dels moments finals de l'ascensió de Mossèn, alenant com un gos però amb actitud xulesca desafiant a la càmera.
I després d'això vam procedir a la lectura de una de les llegendes d'aquesta muntanya màgica i encantadora. La de les bruixes que es reunien els dissabtes al cim per passar comptes amb el seu senyor, el Dimoni, Boc roig de grans banyes.
Després de fer-se les respectives fotos i dinar i gelar-se una estoneta vam decidir baixar, però ... al mossèn li van afectar les altures i va començar a marejar-se i li va costar molt més del que us penseu, perquè la situació no era la més apropiada per a marejos, un pas en fals podia ser fatal, fatídic i fins i tot mortal. Res d'això però no va passar i només va ser una qüestió de retrasar-se més del compte, i poder-se escaquejar de la motxilla una estona, que ja estava bé.
Ens quedàrem sense aigua però providencialment trobàrem una fonteta de baixada que indicada per les encantades de la muntanya va ser la nostra salvació, de nou màgica i reveladora. El temps ens havia acompanyat al llarg de tota la jornada, dia asolellat i amb vents suaus del sud, en alguns moments calents i tot. Quan arribàrem a la cabana d'aragó per descansar estàvem torrats, i vam haver de fer foc i sopar i tot. Els arbres es burlaven dels nostres intents de traure'ls alguna branqueta, en fi va ser entretingut i alguna coseta els traguérem. La nit va continuar en la mateixa tònica, beguent vi, llegint llegendes del Canigó i descollonant-nos del fred que feia (1º) a dins de la cabana amb 7 persones, foc i tal, cadascú que s'imagine fora la temperatura. Només diré que a les 10 de la nit va nevar una miqueta, va ser un colofó perfecte, perquè de dormir...millor no parlar-ne. Vam esperar amb impaciència que es fera de dia perquè dormir no era possible i ens vam plantejar què fer. Les amigues d'Orene van triar una retirada a temps, i l'amic Oriol es va plantar com a guarda de la cabana sense possibilitat d'alternativa. Així només quedàvem 4 per fer la sortida als Gorgs del Cadí. La idea era estrenar els grampons que havíem llogat i clar férem un corredor de neu-gel de 300 metres amb grampons i piolets que déu n'hi do, jo em m'ha vida haguera pensat que es podia pujar per ahí. però sip, va ser apassionant i dur i fred i intens. I un cop en la Portelleta que estava gelada ens férem un corredor encara més alt de descens vora 500 metres, impressionant...tot acabava en uns gorgs que tots sabeu que són del Cadí, qui sap si és d'on naix eixe riu. el cas és que no férem patinatge artístic perquè no podíem, en grampons no t'esvares, però us promet que pista no en faltava, Déu ni do quina quantitat de gel....Finalment tornàrem a la cabana i amb un àpat a càrrec del xef Ori recobràrem les forces per fer la baixada fins als cotxes tope carregats...això sí deixàrem alguns records pel camí, per a què la gent no s'oblidara de nosaltres.
Ens quedàrem sense aigua però providencialment trobàrem una fonteta de baixada que indicada per les encantades de la muntanya va ser la nostra salvació, de nou màgica i reveladora. El temps ens havia acompanyat al llarg de tota la jornada, dia asolellat i amb vents suaus del sud, en alguns moments calents i tot. Quan arribàrem a la cabana d'aragó per descansar estàvem torrats, i vam haver de fer foc i sopar i tot. Els arbres es burlaven dels nostres intents de traure'ls alguna branqueta, en fi va ser entretingut i alguna coseta els traguérem. La nit va continuar en la mateixa tònica, beguent vi, llegint llegendes del Canigó i descollonant-nos del fred que feia (1º) a dins de la cabana amb 7 persones, foc i tal, cadascú que s'imagine fora la temperatura. Només diré que a les 10 de la nit va nevar una miqueta, va ser un colofó perfecte, perquè de dormir...millor no parlar-ne.
Vam esperar amb impaciència que es fera de dia perquè dormir no era possible i ens vam plantejar què fer. Les amigues d'Orene van triar una retirada a temps, i l'amic Oriol es va plantar com a guarda de la cabana sense possibilitat d'alternativa. Així només quedàvem 4 per fer la sortida als Gorgs del Cadí.
La idea era estrenar els grampons que havíem llogat i clar férem un corredor de neu-gel de 300 metres amb grampons i piolets que déu n'hi do, jo em m'ha vida haguera pensat que es podia pujar per ahí. però sip, va ser apassionant i dur i fred i intens. I un cop en la Portelleta que estava gelada ens férem un corredor encara més alt de descens vora 500 metres, impressionant...tot acabava en uns gorgs que tots sabeu que són del Cadí, qui sap si és d'on naix eixe riu. el cas és que no férem patinatge artístic perquè no podíem, en grampons no t'esvares, però us promet que pista no en faltava, Déu ni do quina quantitat de gel...
Finalment tornàrem a la cabana i amb un àpat a càrrec del xef Ori recobràrem les forces per fer la baixada fins als cotxes tope carregats...això sí deixàrem alguns records pel camí, per a què la gent no s'oblidara de nosaltres.
Al mati següent s'alcem del llit a les 7:00 i mentre desdejunem i fem les boses donen les 8:30. Sortim del refu, prenent una senda que surt al costat dels banys del refu, i que en primer terme planeja pels prats fins creuar el barranc de Gías, que per traces de sendera anem seguint fins superar el primer ressalt de la vall, que ens dona pas als circs que conformen aquest indret.
Arribats al coll, la Peña de las Once queda a ma dreta, uns 300m mes amunt. Es pot pujar fent zig-zags, per una pala de neu d’uns 45-50º, evitant unes pedres que hi han a la dreta. Mirem en front i decidim pujar per un corredoret estret d’uns 100m i 65º-70ºque ens deixa directament a uns 200 m del cim. S’enfonsàvem fins a la cintura de neu, però finalment se’n surti’m traccionant sobre la neu mes endurida. Efectivament la vista des d’aquesta Peña és preciosa. Molt millor seria des de la Peña del Mediodía, que queda al NO, ja que és un poc més alta, però el vent es tan fort al cim i a la carena que ho descartem. Aguantàrem al cim lo just per mirar un poquet i fer les fotos de rigor. La sensació tèrmica és de -10 ºC com a mínim!
Aquesta primera foto es d'abans d'arrivar al coll de Coronas, amb vista al corredor Estasen i Petit Black al centre (el mes estret).
La segona, és el Guifré, a la part mitja del corredor, abans d'agafar la Petit Black
Una vegada es surt del corredor, solament queda fer les agulles que ens barren el pas fin el cim de l'Aneto. A la foto, la sortida del corredor estasen. Continuant per l'aresta, el cim a 5 minuts. Al cim feia vent i fred, així que menjem algo al vibac que hi ha, i baixem fins als llacs de coronas i cap a Barcelona.
La vista durant tot el recorregut es fantàstica, amb l'estanyet als nostres peus.
